Disset de Setembre

El 15 de setembre de 1976 es presentava un llibre del Dr. Jaume Codina titulat Resum d'Història d'El Prat. En aquest homenatge a la història pratenca, es manifestava que la intenció de la publicació era que el "nostre poble, la seva terra i la seva gent a fi que coneixent-los millor els estimis més [...] No et deixis emmetzinar per l'odi". Hi han impressions sobre el territori deltaic, que van ser recurrents al llarg de la història, en aquest moment també es recordaren de les paraules del geògraf Joan Vilà i Valentí: "El Prat està atacat avui per terra, mar i aire. El Prat és el municipi més expropiat de tot l'Estat espanyol".

Entre 1845 i 1903, l'Estat espanyol engegava diversos projectes per rectificar el curs del Llobregat entre Molins de Rei i el Prat, amb la intenció d'evitar els efectes de les riuades. Ja molt més tard, al 1975, l'Ajuntament del Prat decidia informar a la població sobre la problemàtica del desviament del riu Llobregat. Si hi han dates per recordar al Prat, una seria sense cap mena de dubte el Disset de Setembre de 1976, quan entorn a unes 25.000 persones es manifestaven en contra el desviament del riu.

Al 1991, s’inaugura la Plaça del Disset de Setembre amb una escultura-font de l’arquitecta Imma Jansana. Era el testimoni calcari i de fortalesa de la voluntat d’un poble que veuria modificat els seus propòsits una dècada posterior. Finalment, el Ministeri de Medi Ambient espanyol va adjudicar al març del 2001 les obres del desviament del riu, finalitzant al setembre del 2004, enmig d’una gran controvèrsia ja que es desplaçava la sortida al mar de 2,5 quilòmetres al sud. Anteriorment, el juny del 2004 el Tribunal Suprem va declarar nul el projecte de desviament atenent a un defecte de forma.

Cal Saio, entre pisos i irregularitats

Cal Saio era una masia del segle XIX construïda amb pedres, majoritàriament de Montjuïc. La seva extensió de terreny amb 166 mujades va fer-li patir un procés constant d’afectació des de mitjans del segle XIX per l'augment urbanístic del Prat.

El 20 de febrer de 1974, Cal Saio era enderrocada per la construcció de pisos i d’un polígon industrial. Els terrenys que ocupava la masia del segle XIX es situava entre els actuals carrers de Gaiter del Llobregat, Carretera de la Marina, Pare Andreu de Palma i l’avinguda de la Verge Montserrat. Més tard, ja a l’estiu de 1974 el ple celebrat a l’Ajuntament del Prat es denunciava les irregularitats del procés, ja que anteriorment a l’enderroc ja s’havien concedit llicències d’obres, malgrat existia una comissió investigadora. Es sol·licitava els dictàmens del Col·legi Oficial d’Arquitectes, a la Comissió Provincial de Serveis Tècnics i del Servei d’Inspecció i assessorament de les corporacions locals. A més, es denunciava que alguns regidors formaven part de la comissió permanent per urbanitzar aquest sector del Prat.

L'UVA de Sant Cosme

En el marc de la postguerra i com a conseqüència de la política d'eradicació del barraquisme va néixer el barri de Sant Cosme. Els seus diversos qualificatius al llarg de l'efímera història li han valgut per demostrar que és un barri ben viu.

Les polítiques del franquisme per eliminar les barraques, principalment a la ciutat de Barcelona, van fer realitat les UVA. Les denominades "unidades vecinales de absorción" estaven emparades per dos decrets de 1963 i van ser construïdes per l'Obra Sindical del Hogar.

La seva peculiaritat i procediment d'urgència van fer que el seu tràmit no passés com a pla parcial davant la Comissió d'Urbanisme de Barcelona, ja que tot estava tramitat per l'Obra Sindical del Hogar. La problemàtica ordenació urbanística es va prolongar fins a la revisió del planejament al 1976.

L’UVA de Sant Cosme va ser construïda entre 1965 i 1968 amb una planificació de 2.301 habitatges ocupant 38 hectàrees. El Pla comarcal de 1953 contemplava el terreny com a zona agrícola, però la construcció del barri de Sant Cosme fins i tot va envair la zona aeroportuària. Aquest fet comportaria, més tard, l’enderrocament d’una part dels habitatges.

El Noi Baliarda i el rapte de dones del Prat (1849)

En ocasions i malauradament, la nostra història del Prat es veu engrandida per la proximitat amb la ciutat de Barcelona i pel lloc estratègic que ocupa.

El Noi Baliarda, va ser un revolucionari progressista de l’antic poble de Sant Andreu de Palomar. Durant la segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners (1846-1849), la seva actuació anava en contra de la política centralitzadora dels governs moderats espanyols, controlant el territori des del massís del Garraf fins al Vallès. El govern de la reina Isabel II, a càrrec del general Narváez, va originar una política centralista dictatorial, donant lloc a la Guerra dels Matiners.

Juntament amb els carlins lluitaren partides republicanes federals com la del Baliarda. Després de la derrota als boscos de Sant Fost a la zona de Sant Cugat del Vallès a mitjans de gener de 1849, les pressions a molts indrets s’intensificaren.

Durant el conflicte bèl·lic, el Prat va ser saquejat en continues ocasions, malgrat l’intent de fortificació de la vila. La política pratenca amb directrius del govern central va fer que els regidors en moltes ocasions fossin amenaçats. Abans d’acabar la guerra, la partida de Baliarda a l’abril de 1849, amb un total d’uns 40 homes, creuaren el pas de la Barca i es van dirigir cap al nucli urbà. Van anar a buscar a tres regidors que no es trobaven als seus habitatges. Aquest motiu va comportar el rapte de les seves dones, i més tard marxant cap al poble de Viladecans.

Al maig de 1849 acabada la guerra, es va crear una nova comissió local encarregada d'estudiar les conductes dels veïns pratencs. Desconeixem la sort de les dones raptades, però a l’estiu de 1850, a l’actual carrer Baliarda del barri de Sant Andreu de Barcelona, va ser abatut pels Mossos d’Esquadra i un esquadró de Cavalleria el Noi Baliarda.

L’església de Sant Cosme i Sant Damià. Parròquia obrera

En ocasions, la importància del patrimoni arquitectònic del Prat rau en la seva pròpia història que emmagatzema, més enllà d’una riquesa cultural. La parròquia de Sant Cosme i Sant Damià, correspon a un edifici d’obra vista combinant una teulada metàl·lica vermella amb grans finestrals.

A part del seu valor com a estructura, el paper desenvolupat durant la dècada de 1970 és d’una importància cabdal per entendre el moviment de lluita al terme del Prat. Franco-Vaticà i Estat-Església, les relacions eren estretes, però les reunions dintre dels espais eclesiàstics estaven no admeses, però havia un pacte per no efectuar accions policials dintre del propi edifici. Potser aquesta permissivitat, va fer que les reivindicacions dels pratencs en moments puntuals convertís a l’església de Sant Cosme i Sant Damià en espai de lluita i convertir-la en peça cabdal per entendre la realitat, malgrat passar inadvertida avui dia.

Al novembre de 1973, uns 400 obrers de La Seda es van tancar voluntàriament a l’església pel conflicte laboral que patien. Finalment, el desallotjament de l’església va resultar voluntari, previ acord amb la policia.

La vaga general del 5 de desembre de 1974, amb la detenció de 24 persones del Baix Llobregat, dels quals tres eren del Prat, es va redactar un manifest de recolzament. Dirigit a l’alcalde del Prat, a part de diverses entitats pratenques, l’església de Sant Cosme es sumà.

A inicis de 1976 -amb més de 12.000 aturats al Prat-, unes 4.000 persones es reuniren en assemblea a l’església per la falta d’empreses i pel tancament de unes 56 a la comarca. Posteriorment, hagué una manifestació pels carrers del Prat. També en aquest any, un total de 1.500 veïns de Sant Cosme reunits a la parròquia, van reclamar vivendes dignes i definitives. A més, a l’igual que els pratencs del nucli urbà, els veïns del barri de Sant Cosme es sumaren a les queixes per les molèsties dels avions.

A vegades, el patrimoni arquitectònic i la memòria es recolzen per entendre la pròpia realitat històrica. Una memòria històrica ben explicada pel barri de Sant Cosme sobre la seva església, a l’espera de transformar-se en Història i no pas un espai de memòria que ja ho és.

Sant Cosme: barraquisme, polígon i decepció

El distintiu o idiosincràtic barri de Sant Cosme dins del tractament historiogràfic ha estat d’aïllament i individualitzat. Tractat a banda de la resta de polígons de la seva problemàtica, la realitat de Sant Cosme va ser el problema del barraquisme als habitatges socials de la dècada de 1960 fins a tocar als Jocs Olímpics de Barcelona.

El barraquisme va ser un fenomen davant el problema de la vivenda. Sobretot després de la Guerra Civil espanyola, el govern franquista va intentar impedir la seva proliferació. L’intent de reallotjament en habitatges allunyats del centre de la ciutat de Barcelona i construïts amb urgència i materials precaris va fer que moltes famílies accedissin als nous habitatges, però no tot els barraquistes van ser destinats a les noves vivendes. Va ser principalment durant el període de 1957 al 1975, la promesa per part de les autoritats franquistes de la construcció de grans polígons.

La política franquista d’habitatges de caràcter monumental, al Prat va topar amb l’espai protegit aeri. Al 1961 s’aprovà un decret per construir entorn a la ciutat de Barcelona un total de 12.000 habitatges per absorbir les barraques i altres construccions precàries. Després de la famosa visita de Franco al castell de Montjuïc, declarant que s’havia de solucionar el problema del barraquisme, es dictava un nou decret. El Ministeri de l’Habitatge inicià la construcció d’un total de 6.500 pisos, naixent les unitats veïnals d’absorció social. En el nostre cas pratenc, es donava iniciativa al nou i incipient barri de Sant Cosme.

Després de les reivindicacions dels barraquistes i l’esperança de promoció social als polígons perifèrics, la gran decepció va ser unànime quan es van instal·lar els primers habitants al barri de Sant Cosme.

Poble fosc al segle XVI

Enrenous, agitacions, bullícies, crispacions i enfrontaments al llarg de la història del Prat són concurrents. Els paral·lelismes amb l’actualitat no són fruit de casualitats, la presència d’etapes fosques o hores fosques durant la formació de la vila van ser recurrents. Després del descobriment d’Amèrica, amb l’augment de carregaments d’or i plata del nou continent, es va intensificar un fenomen a diverses àrees periurbanes, principalment a les grans ciutats europees.

Pel cas de Barcelona i de la seva àrea d’influència, es tractà de la pèrdua de la propietat emfitèutica que conreaven els pagesos, tot coincidint amb l’allau migratori occità. S’agreujà encara més quan entrà en joc els préstecs d’una incipient burgesia a la capital del país. Eren molts ciutadans barcelonins que deixaren diners als pagesos deltaics, i aquests, per les dificultats agrícoles del terreny, poc aprofitable i com conseqüència de les riuades, en no poder complir-se les condicions del préstec, molts serien embargats. Aquest motiu farà proliferar l’aparició de nous propietaris, principalment de la ciutat de Barcelona, trencant la dinàmica agrícola de moltes famílies de la vall baixa del Llobregat.

[La Barca del] Prat, camp de batalla (1839)

La lluita amb el territori i sobretot amb el riu al llarg de la història deltaica, ha comportat que a vegades els pratencs i pratenques només fossin espectadors de les diferents guerres. El conflicte amb el medi, també va reforçar la mentalitat local per no capficar-se en temes polítics i partidaris. En aquest cas, presentem un episodi puntual de la primera guerra carlina (1833-1840). Aquesta va esclatar quan el rei Ferran VII morí, amb la no acceptació per part dels absolutistes d’Isabel II d’Espanya.

El Riu Llobregat sempre ha estat una mena de frontera, en aquest cas també va servir per marcar els dos bàndols. Al juliol de 1839, el comandant del cos Leonardo de Santiago Rotalde, partidari d’Isabel II, amb l’exèrcit a l’Hospitalet va anar a trobar a l’enemic a l’altra banda del riu. En aquesta campanya, el va trobar al Pas de la Barca del Prat. Malauradament, es va topar amb els carlistes del famós Llarg de Copons. Malgrat la superioritat carlina, les tropes lleials van fer una càrrega de cavalleria amb 14 cavalls del setè lleuger, protegits per 20 mossos d’esquadra i la ronda volant de Sant Feliu de Llobregat.

El resultat va ser 11 morts de l’enemic, i 33 ferits, segons els pratencs, deixant armament al camp deltaic escampat. La rèplica posterior va consistir a l’atac per part dels carlins d’un gran exèrcit d’homes –segons la crònica 1200-, fent atrinxerar-se al bàndol enemic a un casalot hospitalenc, i posteriorment la retirada al Prat davant el no avançament carlí. Més tard, amb el reforç de la cavalleria de l’esquadró de llancers de la milícia nacional de Barcelona, sota les ordres de comandament de Nicolás Mendoza, va perseguir als carlins pels camps pratencs.

Les pèrdues de la facció espanyola van ser tres ferits de la ronda de Sant Feliu i dos cavalls del setè. Hi varen anar voluntaris de l’Hospitalet i de Cornellà a defensar al bàndol espanyol lleial. Els del Prat, no assistiren a reforçar cap bàndol, només per a la recollida del material. El part d’aquell dia, ja quasi al final de la guerra, 18 de juliol de 1839, va ser realitzat al nou lloc de comandament de les tropes espanyoles: la Barca del Prat.
Continuació...