L’Eixample Sud és ja una realitat, davant l’esperança d’una millor bonança econòmica per engegar el seu camí urbanístic -aprovat definitivament la seva divisió poligonal el 13 d’abril de 2011-. Justament, la fotografia presentada mostra els antics terrenys de Cal Silet i Cal Ribes al sud de les Cases de la Seda. Aquest terreny entre els Jardins de l’Avicultor Colominas i Vergés, de Cal Soro, de Cal Manyà i del barri de la Granja, constitueix un terreny per a la creació d’una part de l’Eixample Sud. El qualificatiu de sud és ben clar, però el mot d’eixample fa referència també a un altre sector d’ampliació projectat al sector de Ribera. Només falta o cal dir que l’Eixample al 1916 fins a mitjans del segle XX era una altre cosa, ja que es trobava emplaçada per sota del carrer Lo Gaiter de Llobregat fins a l’actual Verge de Montserrat.
Tornant al camí de Cal Silet, que separa la zona urbana amb el districte de l’Albufera -ocupat per l'aeroport-, va ser transformat per Cal Ribes, amb una parcel·lació quasi reticulada de l'explotació agrícola. Avui, es pot resseguir la seva geometria per diversos corriols, però es troba modificada per l’escurçament antròpic que la gent que es dirigeix cap a Sant Cosme va fer d’aquest sector. És a dir, principalment els dijous, quan hi ha el popularment anomenat mercadillo o el jueves, quan la gent procedent del sector de llevant principalment, travessaven i travessen els antics camps en direcció sud-oest redibuixant un nou vial. Això, ha configurat un paisatge urbanístic important per l’actualitat. Però, més enllà de la simple menció, Cal Ribes, que encara perdura la seva participació en la història, ja que hi han les restes del paviment de l’antic hàbitat de mitjans del segle XX, no ens resta res dels diferents cossos que albergava. Amb tres edificacions que hi havien, la construcció de l’Avinguda Onze de Setembre va seccionar i tallar el sector fent un rebaix del terreny. Actualment, el seu desnivell és d’uns 50 centímetres aproximadament.
Sobretot, la importància era Cal Silet al barri de les Palmeres, que es va edificar al segle XIX, hi ha quedat fossilitzat el seu nom amb el camí de Cal Silet; aquesta masia va ser enderrocada al 1974 per l’ampliació de l’aeroport. També era coneguda com a Cal Santoio.
L’Eixample Sud, com les altres àrees residencials estratègiques, comportarà un nou nomenclàtor a la ciutat, esperant que alguns recordin el terra on es situen.
Tornant al camí de Cal Silet, que separa la zona urbana amb el districte de l’Albufera -ocupat per l'aeroport-, va ser transformat per Cal Ribes, amb una parcel·lació quasi reticulada de l'explotació agrícola. Avui, es pot resseguir la seva geometria per diversos corriols, però es troba modificada per l’escurçament antròpic que la gent que es dirigeix cap a Sant Cosme va fer d’aquest sector. És a dir, principalment els dijous, quan hi ha el popularment anomenat mercadillo o el jueves, quan la gent procedent del sector de llevant principalment, travessaven i travessen els antics camps en direcció sud-oest redibuixant un nou vial. Això, ha configurat un paisatge urbanístic important per l’actualitat. Però, més enllà de la simple menció, Cal Ribes, que encara perdura la seva participació en la història, ja que hi han les restes del paviment de l’antic hàbitat de mitjans del segle XX, no ens resta res dels diferents cossos que albergava. Amb tres edificacions que hi havien, la construcció de l’Avinguda Onze de Setembre va seccionar i tallar el sector fent un rebaix del terreny. Actualment, el seu desnivell és d’uns 50 centímetres aproximadament.
Sobretot, la importància era Cal Silet al barri de les Palmeres, que es va edificar al segle XIX, hi ha quedat fossilitzat el seu nom amb el camí de Cal Silet; aquesta masia va ser enderrocada al 1974 per l’ampliació de l’aeroport. També era coneguda com a Cal Santoio.
L’Eixample Sud, com les altres àrees residencials estratègiques, comportarà un nou nomenclàtor a la ciutat, esperant que alguns recordin el terra on es situen.
3 comentaris:
Que pena de eixample Sud. Con la necesidad de pisos sociales que ha habido durante la burbuja inmobiliaria y este ayuntamiento pasando de la gente...Seguramente ahí acabe la gran mezquita de El Prat, es el sitio ideal.
Sembla que a la nostra ciutat el binomi modernitat-història o urbanisme-memòria no és possible.
Maria
Lannaire, despues de las elecciones no creo que vuelva a Extremadura... para cuando algo para emigrantes nostalgicos...
Abrazos
Publica un comentari a l'entrada