L’aproximació històrica sobre el món funerari al Prat ha estat un interessant i apassionant episodi. Les relacions entre el consistori i l’església van arribar a enfrontaments de tot tipus. Fins a la independència parroquial, els cadàvers del Prat eren enterrats a l’església santboiana i a Santa Eulàlia de Provençana.
Les inundacions provocaven un distanciament considerable, i queixes per no donar les sepultures i rituals oportuns. Hi ha un munt d’anècdotes, algunes tant interessants com les continues demores de més de tres dies per als diferents sagraments. Les riuades feien passar mala passada, quan hagueren difunts que havien d’esperar o ser transportats a través de l’aigua. Per això, una costum del Prat era enterrar els seus morts a les pròpies masies, pràctica molt arrelada fins a mitjans del segle XVI.
Al 1556 es ratificava la independència parroquial del Prat. Després de passar per un seguit de vicissituds i riuades, no va ser fins a inicis del segle XVII que el conjunt eclesiàstic estaria enllestit. Interessant és la documentació quan ens parla al 1608 d’un enterrament en el cementiri de la parròquia on l’home enterrat es va negar. Però, la primera referència fiable fa menció a l’enterrament d’una noia al 1617.
A partir del nou projecte de cementiri a les afores del nucli urbà, promogut per l’epidèmia del còlera, el Prat funerari entrava en una altra etapa històrica. Al 1857, es va prohibir l’enterrament de més morts fins que no es protegís amb una paret de tanca per evitar les profanacions. La paret tenia que ser obrada, ja que l’ajuntament havia instal·lat una tanca de fusta. A l’any següent, l’enterrament d’un infant a l’antic cementiri, parroquial va portar un mal de cap en les relacions consistori-església. Per ordre municipal, el cadàver del nen va ser traslladat al nou cementeri. Per aquesta raó, l’ajuntament va tapiar la porta d’accés a l’antic cementiri, que es podia entrar des de la Plaça de l’Església. Finalment, l’administració local guanyaria la partida al rector. Al 1858, es construïa legalment el Cementiri de l’Est a l’actual carrer Lo Gaiter de Llobregat.
Al 1881, el Bisbat cedia el cementiri antic per a la construcció d’unes escoles noves. La intenció era acabar amb l’estat lamentable del vell fossar i evitar els espolis i vexacions. Cal dir que la nova planta per a les escoles no s’arribaria a realitzar, construint finalment l’actual edifici consistorial al 1905.
2 comentaris:
La meva impressió és que mai han tingut molt clar on hauria d'estar ubicat el cementiri...
La nova situació del cementiri nou crec que és la idònia perquè el Prat no pot créixer cap al sud. Encara que, jo sóc del pensament que tenir un cementiri dins de la xarxa urbana no és problemàtic a l'actualitat (clar!).
L'església parroquial es va col·locar dins de les dues mujades entregades pel seu propietari Joan Amell al nucli urbà al 1556. La existència de l'Hostal al cantó de l'esquerra de l'actual consistori, va fer desplaçar a l’església, creant el Camp de l'Església, entorn a l'actual creu. Seguint el model de les sagreres de les antigues zones de ritual van ubicar-lo a l'únic lloc que es podia situar, darrera de l'Hostal. Dins de l'església, els que podien econòmicament també s'enterraven, ja sigui a les diferents capelles com a la nau central. Avui dia, la disposició de cases del carrer Major i la inclinació d'un cantó dret de l'ajuntament ressegueixen l'antic cementiri del segle XVIII-XIX i també amb l'antic camí de la Barca del segle XIII.
Al 1787, el rei Carles III va desplaçar els cementiris fora de les viles i ciutats,
al·legant mesures higienistes i sanitàries, prohibint els cementiris dins del nucli urbà.
Gràcies pel comentari.
Publica un comentari a l'entrada