Camí de Cal Bitxuelo

El camí de Cal Bitxuelo es va construir durant la dècada de 1920 per encàrrec de la família Bertrand i Serra, malgrat que ja existia el camí de Cal Bitxuelo Vell. Amb la reorganització del terreny de l’albufera i sobretot pel desguàs de l’aigua, aquest camí es situava entre mig del carmí de Cal Minguet i el camí de la Ricarda. Avui dia, ja no existint com la mateixa masia, es troba dins de l’àrea aeroportuari.

Habitatges del carrer Prat 7-13

Els habitatges del carrer Prat núm. 7 al 13 van ser edificats el 1929. Aquest conjunt de quatre cases de planta baixa i coberta a dos vessants amb un fris important de rajola del tipus valencià formen part de l'arquitectura per a la classe jornalera i agrícola. A més, les cases han estat identificades com a espai de memòria de la ciutat. El 1944 un avió Douglas DC-2 xocava amb l’habitatge núm. 5, afectant els edificis dels núms. 7 i 9, amb el resultat de set persones mortes d’un total de catorze. Un record tràgic que és ben present a la memòria de molts pratencs.

Ca l'Alaio

Ca l’Alaio era un mas construït el 1700 per la família Rigual Alaio, essent una de les masies més grans del terme del Prat. Destacava la inscripció fent referència al seu propietari i a una reforma de 1776, i sobretot per la presència davant de la casa de 3 palmeres en senyal d’hospitalitat. Va ser enderrocada el 1989. Des de llavors han estat destruïdes 36 masies pratenques.

Camí de Cal Maginet

El camí de Cal Maginet del Prat està relacionat directament amb el terme de Sant Boi. En aquest terme havia un camí anomenat del Pas del Maginet que s'encaminava cap a l'Albufera i es podia anar al camp de l'Aviació i al Remolar. La instal·lació del polígon Mas Blau va seccionar aquest pas a l'aeròdrom, que fins als anys 70 es podia anar. El topònim Maginet és molt usual a Sant Boi, malgrat també està present a Hospitalet, Cornellà i el Prat. Actualment, el camí de Cal Maginet correspon a un vial que serveix per delimitar els dos termes municipals, que des de mitjans del segle XIX, les terres pròximes són cultivades conegudes com a Cal Maginet.

Cal Monés, un patrimoni en perill?

La masia de Cal Monés, també coneguda com a Cal Marc, correspon a una edificació possiblement del segle XV, a partir de les restes d’uns habitatges existents, adossats a la masia. Es troba a la carretera de València molt prop del barri de Sant Cosme, destacant de la façana una inscripció on diu: “Ave Maria Puríssima any 1723”. Amb una era empedrada, la masia està composta per dos pisos i golfes. L’ajuntament del Prat va comprar la masia per a la protecció i la seva salvaguarda. - inclosa al catàleg de patrimoni-, malgrat tot, és des de la seva adquisició quan més destrosses i actes vandàlics s’han produït perdent part d’elements emblemàtics que posseïa l’edificació.

Cal Xirivit o cal Quintana abans de Sant Cosme

Durant el segle XIX molts propietaris barcelonins van aprofitar el terrenys del Prat per a la construcció d'habitatges. Un cas va ser Cal Xirivit o Cal Quintana, que tenia una gran torre per als propietaris amb una edificació adossada més petita per als masovers. El 1968 per la construcció del barri de Sant Cosme va ser enderrocada.

Socors mutus al Prat

Des d’inicis del segle XVI al Prat es documenta la unió de treballadors de la classe jornalera i artesans creant diverses associacions i cooperatives. Més recurrent seria al llarg del segle XIX quan es creà la primera germandat de socors mutus sota l’advocació de Sant Antoni Abat formada per treballadors, on estaria exclosos els pagesos. Els pagesos pratencs crearien La Armonía sota el patrocini de Sant Isidre. Sempre vinculades amb l’església, fins que una de les societats cooperatives amb major èxit seria, al tercer quart del segle XIX, l'anomenada La Unión, que es dedicaria a la compra i venda d’objectes de consum, en aquest cas sense la presència dels pagesos pratencs.

Camí de Cal Natrus

El camí de Cal Natrus fa referència a un antic camí del segle XIX, que des del camí de Cal Casanovas sortia un trencall passant per Cal Cisquet Natrus i arribava fins al camí de Cal Gravat. Justament on actualment hi ha l’edificació de Cal Xagó, al sud del barri de la Granja. Actualment, el camí de cal Natrus ha desaparegut completament, ja que amb l’ordenació urbanística a la segona dècada de 1960 i inici de 1970 del barri de Sant Cosme va fer eliminar el vial com la pròpia masia.

Cal Pau Pi, un futur sentenciat

La masia de Cal Pau Pi va ser edificada el 1840, quan el Prat contava amb 300 cases entre el nucli i les disgregades pel municipi. Aquesta masia, també coneguda com a Cal Guiri, es va edificar en les propietats que tenien les monges magdalenes, a prop de l’actual barri de la Barceloneta. Presenta modificacions que mostren el pas del temps, quedant la part més antiga com a magatzem. Actualment, es troba afectada pel projecte de l’Eixample Sud.

La pèrdua de Cal Costelleta Petit

Un dels exemples de la riquesa cultural al Prat és les seves masies. Amb una estadística demolidora, ja que unes 25 masies han estat enderrocades els últims 23 anys, l’última ha estat Cal Costelleta Petit. Destruïda aquest passat dilluns, afectada pel projecte de l’Eixample Sud, també era coneguda com a Cal Noi del Quico o Cal Soro, construïda el 1890 totalment de pedra. Era un hàbitat d’uns 300 metres quadrats dividits en planta baixa i pis, rodejat d’unes quatre mujades de gran importància per al cultiu al llarg de la seva història

Bagatges al Prat

El dret de bagatges era un servei de transport que exigia l’Estat espanyol als propietaris d’animals de càrrega, de carros o d'estables per tal de transportar mercaderies o persones de l’exèrcit. En moments puntuals de la història pratenca serà una obligació, sobretot durant la segona meitat del segle XVIII i inicis del segle XIX amb la Guerra del Francès. El punt de reunió era la plaça de la Vila, circulant sobretot pels pobles immediats del Baix Llobregat.

Camí de Can Miquel d'en Quico

El camí de Can Miquel d’en Quico correspon a un vial de servitud que des de la carretera de l’Aviació anava en direcció a la masia del mateix nom. Històricament, va ser durant la dècada de 1920 i fins a 1950 quan aquest camí s’utilitzaria com a tal. Malgrat l’enderroc de la masia a mitjans del segle XX, restes estructurals d’aquesta i el camí han estat presents abans de les obres de l’Eixample Sud. El camí gairebé coincideix amb un carrer projectat dins del projecte urbanístic que s’està portant a terme.

Cal Molas

Fotografia facilitada per Francesc Pugès Esteve

Les desamortitzacions al llarg del segle XVIII al Prat va provocar que l’Albufera canviés de mans dels antics propietaris. A les possessions de la família Barata de Cadafalch, provinents de Terrassa, van construir Cal Molas, aprofitant la proximitat del camí de Cal Gravat i les terres per a la cria de vaques. Pau Molas va ser el primer masover, d’aquí el nom, ja al segle XIX, al càrrec d’unes 100 mujades de terreny. Va ser el blat el producte destacat d’aquesta finca fins que als anys 70 l’ampliació de l’aeroport va destruir la masia.

Camí de Cal Molas

El Camí de Cal Molas era un vial de servei que des del Camí de Cal Gravat, i posteriorment carretera de l’Aviació, sortia i anava en direcció a la masia. A més, discorria fins als seus terrenys fent una mena de triangle encerclant terrenys de conreu, construïda a inicis del segle XIX.

La Dona de Subirachs al Prat

L’escultor Josep Ma. Subirachs i l’empresa La Seda van entrar en contacte a partir del 50è aniversari de la indústria al Prat. Li va ser encarregada una escultura, realitzant La Dona, que s’instal·laria a la mateixa vorera de l’empresa a Via Augusta 197 de Barcelona.

Avui dia, aquesta escultura es troba a l’entrada a l’empresa Catalana de Polímers, l’antiga Terlenka. Correspon a una tècnica en negatiu, que en forma còncava representa la silueta d’una dona, coberta amb un llençol. El cos és de marbre i té adossada una altra forma idèntica de bronze, contrastant el negre i el blanc. El trasllat de l’escultura de Barcelona al Prat va ser criticada per alguns barcelonins, si més no, també demanaven una millor ubicació a la vila del Prat per al seu gaudiment, malgrat el desconeixement per a la majoria de la població.

Cal Xeix

Cal Xeix, Cal Cheichs o Cal Guiri va ser enderrocada per l’ampliació de l’aeroport del Prat el 2003. Aquesta masia va ser construïda al segle XIX composta per planta baixa i pis, amb un total de 10 mujades. Des de la dècada de 1930, la instal·lació de l’aeroport va comportar la demolició de la majoria de masies del districte de l’Albufera. Les masies enderrocades l’any 1965 pel creixement de les dependències aeroportuàries van ser Cal Bitxuelo, Cal Camps Rodons, Cal Cargolí, Cal Falgar i Ca l’Esquerrà. En la dècada dels setanta, l’aeroport va ordenar la demolició de Cal Silet i Cal Molas. Més tard ja a l’any 1990 van ser ensorrades Cal Caset i Cal Menut; i les últimes que van patir les conseqüències de l’aeroport va ser Cal Mariano al 2002, i ja al 2003, Can Camins, Cal Llísera i Cal Xeix.

Festa de Sant Isidre a la festa de l'arbre al Prat

Des d'inicis del segle XVII al Prat s’organitzà la festa del Sant Isidre amb un plantada de l’arbre de maig, balls a la plaça de la Vila i cursa de cavalls. L’acte s’acabava amb una processó per la part baixa del poble amb la imatge del sant. Posteriorment i ja a inicis del segle XX, la celebració passaria a l’anomenada festa de l’Arbre amb la plantada d’arbres. Des del 1959 i a la dècada de 1960 seria una de les festes més populars a la vila pratenca, amb el guarnit de balcons i la participació dels infants amb l’apadrinament d’un arbre.

Cases de la Seda

Les Cases de la Seda inaugurades a l’estiu de 1958, corresponen a la construcció de 110 habitatges per al personal de l’antiga fàbrica pratenca. Instal·lat a les afores del nucli del Prat, eren d’una mateixa estructura exterior, essent de tres tipus: unifamiliar de planta baixa i pis; de planta baixa, i de pis. Les cases conegudes com a holandeses en un inici, pel seu origen, van ser promogudes per Carlos Stulemeijer. En un primer moment eren de lloguer sense dret a compra, on van ser adquirides mitjançant concurs. Ja a la dècada de 1980, els llogaters van accedir a la seva propietat. Actualment, formen part d'una de les característiques identitàries del municipi del Prat.

Camí de Cal Tet

El Camí de Cal Tet era un vial que des del Camí de cal Beitas es dirigia cap a Cal Tet, discorrent fins al Canal de la Dreta del Llobregat o a la Barraca del Sorolla. Aquest camí era paral·lel a la pineda que existia a l’Estany de ca l’Arana al districte de la Bunyola. Actualment, el desviament del riu i la llacuna artificial de Cal Tet va seccionar, juntament amb l’hàbitat de ca l’Arana, el camí, però resta una part dins de l’Espai natural del delta del Llobregat: Cal Tet – Ca l’Arana.

Cases del carrer Castella 40-42-44

Hi han obres arquitectòniques que amb el pas del temps per les seves característiques o pel seu arquitecte mereixen una consideració especial. El tracte d’Antonio Pascual i Carretero a Sant Boi i al Prat és semblant, és a dir, poc reconeguda la seva importància, contrastant amb el reconeixement de la ciutat de Terrassa. Entre les seves obres al Prat destaca un conjunt de tres cases al carrer Castella, 40-42-44, que els germans barcelonins Fontanillas i Ginebreda van encarregar el 1925. Aquestes cases o xalets de l’època s’accedien per una escala exterior, amb coberta tancada en cada edifici a quatre vessant de teules, i amb l’interior destacant pels seus magnífics paviments hidràulics. Sobta, que aquestes cases no es troben protegides dins del catàleg de patrimoni, però si les tres cases que es troben al davant, conegudes com cases Fontanillas projectades el 1928 per l’arquitecte Emilio Gutiérrez Díaz.