El Prat contra un gremi barceloní

Hi han moments puntuals de la història pratenca que es troben relacionats amb els pobles veïns -sempre vinculats amb els projectes expansius de la ciutat de Barcelona-. Malauradament, a vegades no fan menció a infraestructures invasives si més no a ordinacions prohibitives. Des de que Jaume I al mitjans del segle XIII permetia la ramaderia al delta del Llobregat, fins a l’actualitat, el Prat ha vist com diverses lleis impedien la seva circulació comercial pròpia d’una vila llunyana a la realitat barcelonina.

Es pot dir, que la importància gremial de la ciutat de Barcelona va aturar el comerç dels pobles del delta del Llobregat. En un primer moment, van ser els terrissaires de l’Hospitalet com veien aturat el seu comerç a la segona meitat del segle XVIII. Però, sobretot la crispació total va ser les ordinacions de 1772 per part del gremi de corders i espardenyers. Aquestes ordenacions aprovades, teòricament des del Besòs al Garraf, impedien treballar en aquesta activitat. Es van unir L’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat, Viladecans, Esplugues, Sant Just Desvern, Sant Andreu de Palomar, Horta, Badalona i el Prat contra aquest gremi barceloní. En aquests moments, la Reial Junta de Comerç amb una política de lliure competència defensa els municipis aliats contra el citat gremi i permetia la intrusió del gremi però també el treball dels pobles afectats.

El gremi de corders acostumat a l’elaboració de cordes a partir del cànem i el lli, era una activitat recurrent al llarg de la història del Prat. L’ofici d’espardenyer estava bàsicament relacionat amb el mal temps, ja que quan les feines del camp no es podien seguir s'elaborava el calçat. Al segle XVIII, l’espardenya amb una sola de cànem o d’espart i amb una puntera i taló de roba era idònia per al treball al camp pratenc.

Can Camins: entre l'Albufera i l'aeroport

Sense cap mena de dubte el districte de l’Albufera ha estat el més castigat per l’ocupació de l’aeroport. Lluny queda aquell paratge idíl·lic quan era reducte i amagatalls de pirates al segle XVI, justament quan es va iniciar la progressiva deforestació. Posteriorment, concretament a la zona de Can Camins al segle XVIII patiria la més constant afectació de la vegetació amb l’augment de les dunes, arribant fins al camí de València conegut més tard com camí de la Volateria.

Amb l’aprovació d’urbanització de l’actual Barceloneta, també la zona de Can Camins es veuria afectada amb la intenció de crear una zona residencial al costat dels tres camps d’aviació. Aquesta zona rep el nom d’una masia de finals del segle XVIII coneguda com Can Camins, Ca Noi Manuel o Torre Vermella entre algunes denominacions, que estava situada al costat del camí de la Volateria, entre els llacs de l’Illa i del Remolar. A la llinda de la porta estava gravada la data de la seva creació al 1782, i un rellotge de sol portava la data de 1784. A inicis del segle XX es va construir una torre de caire modernista de la qual era un mirador privilegiat. L’expropiació de la finca afectada per l’ampliació de l’aeroport al 2002, va fer que a l’estiu de 2003 s’enderroqués les diverses construccions.

Disset de Setembre

El 15 de setembre de 1976 es presentava un llibre del Dr. Jaume Codina titulat Resum d'Història d'El Prat. En aquest homenatge a la història pratenca, es manifestava que la intenció de la publicació era que el "nostre poble, la seva terra i la seva gent a fi que coneixent-los millor els estimis més [...] No et deixis emmetzinar per l'odi". Hi han impressions sobre el territori deltaic, que van ser recurrents al llarg de la història, en aquest moment també es recordaren de les paraules del geògraf Joan Vilà i Valentí: "El Prat està atacat avui per terra, mar i aire. El Prat és el municipi més expropiat de tot l'Estat espanyol".

Entre 1845 i 1903, l'Estat espanyol engegava diversos projectes per rectificar el curs del Llobregat entre Molins de Rei i el Prat, amb la intenció d'evitar els efectes de les riuades. Ja molt més tard, al 1975, l'Ajuntament del Prat decidia informar a la població sobre la problemàtica del desviament del riu Llobregat. Si hi han dates per recordar al Prat, una seria sense cap mena de dubte el Disset de Setembre de 1976, quan entorn a unes 25.000 persones es manifestaven en contra el desviament del riu.

Al 1991, s’inaugura la Plaça del Disset de Setembre amb una escultura-font de l’arquitecta Imma Jansana. Era el testimoni calcari i de fortalesa de la voluntat d’un poble que veuria modificat els seus propòsits una dècada posterior. Finalment, el Ministeri de Medi Ambient espanyol va adjudicar al març del 2001 les obres del desviament del riu, finalitzant al setembre del 2004, enmig d’una gran controvèrsia ja que es desplaçava la sortida al mar de 2,5 quilòmetres al sud. Anteriorment, el juny del 2004 el Tribunal Suprem va declarar nul el projecte de desviament atenent a un defecte de forma.

Aeroport del Prat i masies de l'Albufera

Malauradament, en certes ocasions la nostra història més recent és conseqüència de l'impacte de grans infraestructures. Des de finals del segle XIX per la posició estratègica del Prat, aquest ha patit la constant inclusió dins de grans projectes.

El districte desconegut de l'Albufera ha estat ocupat per la zona aeroportuària, malgrat que les primeres mencions històriques dels segles X i XI fan referència a aquest territori vulnerable però vinculat al braç més antic del Riu Llobregat: l'Estany del Remolar. Actualment la historiografia més recent ha encaminat molts estudis en analitzar projectes no finalitzats, en el cas del Prat seria un cas diferent per la gran quantitat d'intencions i propostes per al territori deltaic.

Durant la dècada de 1930, una de les primeres masies a ser derruïda per l’ampliació de l’aeroport va ser Cal Rosset. Les masies enderrocades l’any 1965 pel creixement de les dependències aeroportuàries van ser Cal Bitxuelo, Cal Camps Rodons, Cal Cargolí, Cal Falgar i Ca l’Esquerrà. En la dècada dels setanta, l’aeroport va ordenar la demolició de Cal Silet i Cal Molas. Més tard ja a l’any 1990 van ser ensorrades Cal Caset i Cal Menut; i les últimes que van patir les conseqüències de l’aeroport va ser Cal Mariano al 2002, i ja al 2003 Cal Xeix, Can Camins i Cal Llísera.

Cal Saio, entre pisos i irregularitats

Cal Saio era una masia del segle XIX construïda amb pedres, majoritàriament de Montjuïc. La seva extensió de terreny amb 166 mujades va fer-li patir un procés constant d’afectació des de mitjans del segle XIX per l'augment urbanístic del Prat.

El 20 de febrer de 1974, Cal Saio era enderrocada per la construcció de pisos i d’un polígon industrial. Els terrenys que ocupava la masia del segle XIX es situava entre els actuals carrers de Gaiter del Llobregat, Carretera de la Marina, Pare Andreu de Palma i l’avinguda de la Verge Montserrat. Més tard, ja a l’estiu de 1974 el ple celebrat a l’Ajuntament del Prat es denunciava les irregularitats del procés, ja que anteriorment a l’enderroc ja s’havien concedit llicències d’obres, malgrat existia una comissió investigadora. Es sol·licitava els dictàmens del Col·legi Oficial d’Arquitectes, a la Comissió Provincial de Serveis Tècnics i del Servei d’Inspecció i assessorament de les corporacions locals. A més, es denunciava que alguns regidors formaven part de la comissió permanent per urbanitzar aquest sector del Prat.

Guerra dels dos Peres: indefensió i tribut al Prat

Al llarg de la història les diferents guerres de l’edat mitjana, per al territori pratenc gairebé sempre ha tingut una conseqüència econòmica. La Guerra dels dos Peres va ser un enfrontament entre la Corona d’Aragó i el Regne de Castella entre els anys 1356 i 1375. D’aquest conflicte personal entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel, abans de la formalització de la pau, s’obligava als prohoms santboians a fortificar la vila amb valls i murs. Això, condicionava a l’antic Prat de Sant Boi, ja que l’aïllament i la indefensió que havien de conviure els pratencs era total.

Amb tot aquest panorama, i per la importància estratègica de la vila de Sant Boi, les naus castellanes des de la costa pratenca s’instal·laren i remuntaren el riu Llobregat com a acte de fortalesa. Des d’una posició des de la desembocadura del riu amb naus col·locades al llarg de la isolada platja pratenca, remuntaren el Llobregat fins al mateix indret santboià.

El patiment vingué després quan es devia de pagar la contribució a la guerra en defensa de Catalunya. S’augmentà l’increment del tribut, ja que cada llar havia de pagar 10 sous. El Prat de Sant Boi eren un total de 39 llars.

El Prat: entre presidents i prínceps (1980)

Entre els mesos d’abril i maig de 1980 es finalitzaren les obres de l’escola Josep Tarradellas. El dia 18 d’abril, el president de la Generalitat de Catalunya visitava el complex escolar pratenc que en aquell moment es situava en el carrer de la Carretera de la Marina i el carrer Misse Casamada –antic propietari de Cal Saio-.

El centre escolar va ocupar un total de 2.000 metres quadrats amb la configuració d’unes 40 aules per a un total d’uns 1.200 alumnes. Però, anteriorment, al 1978, ja havien inaugurat 8 aules. El president va ser rebut per les autoritats locals, la delegada del Ministerio de Educación y Ciencia i altres representacions. Va col·laborar amb l’aportació econòmica de mig milió de pessetes i va donar un trofeu per a la celebració d’un torneig escolar que portaria el seu nom.

Després de signar al llibre d’honor de l’Ajuntament del Prat, se li va entregar un exemplar d’un llibret del Dr. Jaume Codina, amb el títol Un quadern escolar pratenc del segle XVIII i una medalla commemorativa del XXV aniversari de la fundació d’Amics d’El Prat. Per la proximitat amb el col·legi Prínceps d’Espanya, el president de la Generalitat va declarar en clau d’humor que al Prat estaven rodejats de presidents i prínceps.

Grup Infantil Sant Cosme, des de 1971

La sort de la incipient història del barri de Sant Cosme és que a vegades pot relacionar-se amb els seus habitants, però també amb les seves entitats. L’associació Grup Infantil Sant Cosme va ser registrada uns dies després de la festivitat del barri a l’any 2000, essent una citació oficial, no pas una menció a la seva tradició i història que va més enllà.

Actualment, la seu es troba ubicada al carrer Riu Ebre s/n, des d’on es treballa per la inclusió social dels infants i joves des de 1971. Essent una associació sense ànim de lucre el seu camí ens endinsa a la seva labor social i educativa. És ben explicatiu quan manifesten que els valors humans que inspiren la seva tasca són la Utopia, la Solidaritat, La Iniciativa i la Felicitat. El seu camí paral·lel a la continua remodelació del barri, fa que les relacions per garantir el moment evolutiu de l’indret sempre han estat en continua transformació. La seva importància li va fer participar a inicis de la dècada de 1980 al Consell Municipal de la Joventut.

El Centro Sociocultural 801, el Centre d'Esplai Quia, l’Associació de Veïns i Veïnes Sant Cosme i Sant Damià i el Grup Infantil Sant Cosme formen part de la Coordinadora de Temps Lliure del Barri de Sant Cosme.

En certes ocasions alguns camins d’algunes associacions es troben relacionades amb la nostra arquitectura, demostrant la petjada d’un temps passat, com és en aquest cas l’antiga ubicació del Grup Infantil Sant Cosme a la seva parròquia.

La nevada de 1796 al Prat

Les riuades que ha sofert el Prat de Llobregat gairebé, des de la seva creació com a nucli consolidat al segle X, han estat documentades, si més no, les més rellevants. Parlar de nevades ja és una altra cosa, del segle XX es troben registrades totes, més enllà d’aquest hi han notícies disperses i indirectes.

Després de la Guerra Gran (1793-1795) o la Guerra dels Pirineus, hi haurà un episodi de males collites a les terres deltaiques fent creixent els aldarulls i les queixes contra els diversos impostos. Al 1796 després d’episodis climatològics sense novetats, al març, patirien una forta nevada entorn a la ciutat de Barcelona. A l’igual que avui dia, la collita dels camps pratencs reberen la major conseqüència de les gelades, sobretot al districte de la Ribera.

L’episodi de neu al llarg de març de 1796 va ser de tres nevades en un període de set dies: “Y diu que las Oliveras se esquexàbant, las brancas se trencàban, y diu que moltas se moriren, y diu que per tota bora de Riu amunt ben pocas ne quedàran”.

La nevada de 1933 a l’aeròdrom del Prat

La importància de les riuades al llarg de la història del Prat, en certa manera sempre han eclipsat altres agents atmosfèrics. La climatologia soferta al llarg del temps al Prat, pel que fa a les nevades, ha estat un producte sempre admirat per la seva raresa.

Parlar de nevades al Prat, és endinsar-nos en 1962 -el mateix any de les riuades de setembre-, una de les més recordades per l’excepcionalitat. Però, de nevades han hagut diverses i d’anècdotes algunes ben curioses. La història ens ha aportat les dades d’algunes conseqüències de les inusuals nevades. Les alteracions i les vivències dels habitants del Prat formen part del tarannà d’aquesta raresa climatològica.

La nevada de 1933 a mitjans de desembre, va fer que a l’aeròdrom del Prat s’ensorrés un hangar amb 7 aparells. No va causar víctimes, però després dels esforços per treure la neu de la teulada d’altres hangars no van impedir la caiguda d'un barracó destinat a cotxeres, on es situava l’ambulància, un tractor i un auto especial al servei de les hèlices dels avions.

Tota aquesta informació documental es troba registrada pels cossos de bombers de Barcelona. Les notícies d’aquesta nevada van anar més enllà i traspassar fronteres, ja que tres turistes anglesos ordenaren als oficials i pilots militars que les avionetes de la seva propietat estiguessin en un lloc més apropiat i fora dels hangars ensorrats.

Els guals o passos del riu Llobregat. Pràctica permesa fins a 1857

L’escassa documentació històrica sobre el creuament del riu Llobregat a l’Edat Mitjana, es resumeix amb el pas de la barca. El seu naixement al 1327 en el districte de la Ribera era un condicionant per transportar les mercaderies deltaiques a la ciutat de Barcelona. Però, molts pratencs davant les tarifes abusives per transportar el bestiar, van continuar una pràctica recurrent des de l’origen del territori pratenc al segle X.

Hi han indicis dels ramaders barcelonins que feien pasturar el seu bestiar des del segle XI als aiguamolls de la Bunyola principalment, i a l’Albufera un segle posterior. El pas pel Cap del Riu -desembocadura del Llobregat-, a l’igual que per l’estany del Remolar, era possible en diferents moments de l’any. Desconeixem les seves dificultats i mecanismes per travessar el riu en aquests indrets, però coneixem la seva arribada a bon port.

La pràctica recurrent d’aquestes accions i el creuament del riu per zones no permeses, va comportar les queixes de molts pagesos que veien afectades les seves collites pel pas del bestiar i carros, principalment al sector de la Ribera. Finalment, a mitjans de l’any 1857 es prohibiria els guals per creuar el riu Llobregat.

De l'Illa de Banyols fins a la Bunyola, passant per Provençana

Els racons i els espais naturals del Prat ens endinsen a una època inamovible, i fent-nos arribar la imatge d’una zona on sempre ha estat acord amb la natura. Aquest paisatge culturitzat en molts casos ha fet un procés retrospectiu, tornant-nos a un moment puntual de la història. El districte de la Bunyola és un bon mirall per aglutinar l’impacte de les noves infraestructures i l’intent de respectar el medi.

Però, la zona de la Bunyola, i molt més l’indret que va ocupar l’Illa de Banyols ha estat un camí o passejada per la fràgil història tan difícil com per oblidar-nos de la seva importància. Des del segle X, l’interès d’aquestes terres per part de la ciutat de Barcelona, va fer ocupar aquest terreny d’aiguamolls, que més tard, ja legalment, passaria a mans de Santa Eulàlia de Provençana.

L’aïllament dels pescadors, pagesos i ramaders de l’Illa de Banyols comportaria un distanciament amb els nuclis poblacions de L’Hospitalet i del Prat. La formació d’aquest Prat dellà l’aigua ocasionà diversos judicis entre els rectors del Prat i l’Hospitalet al segle XVIII. Aquest últim, amb l’intent de recaptar els impostos justificant les mobilitats dels curs fluvial reclamaria des de la desembocadura fins al Riu Mort, gairebé des del límit amb Barcelona fins a l’Estany de la Ricarda. És a dir, gairebé el que formaria la part sud de l’actual Bunyola, l’antiga Illa de Banyols. L’arxiu eclesiàstic hospitalenc, ric en citacions històriques, feia esment de la importància de la riuada i canvi de curs del riu al 1691.

El més curiós dels judicis (1731-1743) era que el rector de L’Hospitalet acusava als jurats i obrers parroquials del Prat de ser ells els culpables d’aquest canvi de curs, a conseqüència de la formació de l'incipient nucli urbà.

Escarxofa Prat

A l’actualitat, l’escarxofa del Prat es considerada un símbol de la nostra terra. Moltes vegades, es resumeix que les escarxofes gairebé porten un segle d’història a la part central del Delta. Hi ha un estudi per a l’obtenció del distintiu europeu de qualitat d’Indicació Geogràfica Protegida (IGP) a l’espera de la seva bona arribada.

L’acció del mar provoca a l’escarxofa un gust dolç i tendre, i sobretot la veritat del bon sabor que presenta quan es consumeix immediatament després de la seva collita. Abans de plantar l’escarxofera, era necessari l’estanyar o regar bé el camp; només amb el canvi a regadiu, era possible el trànsit a la producció escarxofera.

Va ser coneguda a les terres pratenques, l’escarxofera procedent de Reus abans de la Guerra Civil, anomenada “cardet”, però posteriorment va ser substituïda per variants de Tudela o d’Aranjuez. Però sobretot va ésser a mitjans de segle XX, quan es fa la substitució dels conreus de secà, amb també l’augment de la producció del meló i de l’enciam. L’impacte i publicitat de les escarxofes va ser molt fort a la dècada de 1950, quan el mercat barceloní i diferents països europeus apreciaven aquest producte.

La necessitat de la seva protecció per al seu manteniment, ha d’anar acompanyat del seu reconeixement dins de la història de l’agricultura del Prat i dels municipis que formen la part central del Delta del Llobregat. De ben poc serveix tenir un símbol i una marca si desconeixem el seu origen. No val resums possibles ni xifres errònies, cal la història complerta d’un producte que és referent per al Prat. El qualificatiu de Carxofa Prat no pot contradir la toponímia pratenca d’escarxofa del Prat. La bona i exquisidesa proposta de l’Associació gastronòmica cultural "Les Escarxofes del Prat" de ben segur ens marcarà el camí a seguir.

L'UVA de Sant Cosme

En el marc de la postguerra i com a conseqüència de la política d'eradicació del barraquisme va néixer el barri de Sant Cosme. Els seus diversos qualificatius al llarg de l'efímera història li han valgut per demostrar que és un barri ben viu.

Les polítiques del franquisme per eliminar les barraques, principalment a la ciutat de Barcelona, van fer realitat les UVA. Les denominades "unidades vecinales de absorción" estaven emparades per dos decrets de 1963 i van ser construïdes per l'Obra Sindical del Hogar.

La seva peculiaritat i procediment d'urgència van fer que el seu tràmit no passés com a pla parcial davant la Comissió d'Urbanisme de Barcelona, ja que tot estava tramitat per l'Obra Sindical del Hogar. La problemàtica ordenació urbanística es va prolongar fins a la revisió del planejament al 1976.

L’UVA de Sant Cosme va ser construïda entre 1965 i 1968 amb una planificació de 2.301 habitatges ocupant 38 hectàrees. El Pla comarcal de 1953 contemplava el terreny com a zona agrícola, però la construcció del barri de Sant Cosme fins i tot va envair la zona aeroportuària. Aquest fet comportaria, més tard, l’enderrocament d’una part dels habitatges.

De vicari al Prat a canonge de la Seu d’Urgell

Hi han anècdotes i llegendes del Prat que també formen part de la història d’altres municipis. El pas d’alguns personatges pel nostre territori, ens ha deixat petits esbossos i pinzellades que marquen el transcurs d’una època concreta.

Andreu Casanovas i Cantarell va néixer a Manresa al 1803, passant a la història per ésser el primer rector de Santa Maria de Sants al 1846, a part d’escriure el famós estudi històric Monitor o consueta parroquial de Santa Maria de Sants (1851). A mitjans de segle va ser nomenat canonge de la Seu d’Urgell.

Durant els seus estudis a Barcelona, al 1825 obtingué del bisbe de Barcelona el beneplàcit per ensenyar la doctrina cristiana a malalts que es trobaven en diferents hospitals i a presos. El 13 de juny de 1829, va ésser enviat a la parròquia del Prat de Llobregat. Casualitats de la vida, també va morir un dia 13 de juny al 1870 a la Seu d’Urgell.

Una dada curiosa del seu pas pel Prat, és quan va ordenar el trasllat de la sirga del Pas de la Barca. Ho va fer justament al davant de casa seva, dins dels dominis eclesiàstics, més al sud d’on es situava. La pressió i les amenaces d’alguns pratencs armats i dels veïns santboians, va fer retornar la possessió més amunt, on tradicionalment es trobava entorn a la masia de Can Parellada a la Ribera. Normalment, el vicari Casanovas feia els seus viatges fins a la ciutat de Barcelona a cavall, per això, era conegut al Prat com lo soldat de cavall.

Aliments al Prat del segle XVIII

El segle XVIII marcaria una nova etapa al Prat, en diversos aspectes. Un és el trencament amb els esdeveniments dels segles XVI i XVII. La importància dels nous productes condicionà l’alimentació d’una població acostumada als aliments del mateix territori deltaic.

La desaparició del pa negre, deixaria pas al pa de blat. A nivell càrnic, la importància de l’abandó del consum de menjar carn de cabra va anar decreixent. L’aviram i les diferents aus de la Volateria s’incrementà a taula; sobretot els preuats capons del Prat, que el mercat barceloní estava tan interessat.

La pesca, principalment de la saboga, al riu seria part de la riquesa d’aquest medi. També, el consum d’anguiles, llobarros, llísseres, llenguados i rèmols era present en algunes llars pratenques. A finals del segle XVIII, el consum d'anguiles i de granotes, va ésser una de les causes d’insalubritat per a molts.

Amb els nous eixos comercials i la vinculació comercial amb els mercats de Barcelona va fer aparició al Prat, els fideus, les mongetes, el sucre, els bescuits i la xocolata. L’hostal que existia al nucli urbà, a finals del segle XVIII, va fer d’aglutinador dels nous productes comercials, com vi negre, bacallà, tonyina, mel, nou moscada, ametlles, pinyons, olives, botifarres blanques i negres, tabac i glaç, entre d’altres productes. La crisi i el paisatge devastador que va patir el Prat durant inicis del segle XIX per la Guerra del Francès, portaria la fam a la majoria de la població.