La modificació del districte de la Bunyola ha comportat l'adaptació de les persones al seu entorn. Els camins formen part de la història (pratenca o no), però no de la memòria, només consolidant les nostres idees del paisatge que volen crear poden respectar el seu entorn. Aquest imatge, com si d'un pòsit es tractara, només reivindica l'apropiació de l'espai davant les necessitats d'un viatge per diferents motius. És aquesta necessitat la que formaria part de la memòria individual, i del relat que vol crear -l'individu- a partir de la seva experìencia correspondria en part a la memòria col·lectiva. Però, la memòria és fràgil, per això ens queda la història per reivindicar i desmentir part de la memòria, actualment, mal anomenada memòria històrica.
2 comentaris:
Quina historia té un camí nou i que fa pudor
Completament d'acord. Els camins no tenen història, formen part d'un paisatge antropitzat. Són les persones les que formen la història dels vials. La Bunyola es caracteritzava per la formació de senders i corriols per a la pastura del bestiar i dels animals salvatges entorn al segle XV-XVI, que perdurà fins al segle XIX, amb l’enclavament dels carrabiners. Ja que aquests varen obrir un vial nou, la carretera Fonda, que va paral·lel al nou camí obert per l’ajuntament del Prat. Al sector de la platja de Ca l’Arana, es trobava ocupat per una riquesa natural excel·lent per la presència d’una important pineda que era un refugi natural. Potser, l’eliminació o continuació de la pudor sigui present als llibres d’història recordant un procés històric.
Gràcies per l'apunt.
Publica un comentari a l'entrada