Mercat [municipal] d'idees

Els mercats sempre han funcionat com a intercanviador d'idees, relacionant les persones d'un nucli poblacional. Excepcionalment, els mercats municipals d'inicis del segle XX eren considerats una necessitat davant l'intent d'aglutinar tota l'activitat comercial del poble. A l'igual que la majoria de viles arreu de Catalunya, el Prat va considerar que al 1921 s'edifiqués un nou edifici a la Plaça de la Vila núm. 17, encomanat a l'arquitecte municipal Antoni Bartra Boada; acabat al 1944. Va crear una façana monumental sense excedir dels límits d'alçada de la Vila, aglutinant-ho dins del paisatge urbà. Presenta dues naus laterals que comuniquen els carrers del Centre i d'Ignasi Iglesias. El punt neuràlgic comercial al llarg del segle XX, va fer proliferar altres mercats davant l'allau migratori i l'augment de vivendes als anys 70. Les idees i les propostes recollides formen part de la història local, que semblen que avui ha deixat pas a la nostàlgia i a la progressiva decadència d'un passat esplèndid. Només el canvi i les noves iniciatives configuraran el seu futur, l'enyorança també forma part de l'activitat comercial. A partir de les noves idees de les seves parades condicionaran la seva supervivència.

L'aigua del Llevant

El barri incipient i peculiar del Llevant ha estat vinculat a l’expansió urbanística del municipi i dels problemes que derivaren de l’apropiació de l’espai. La formalització de l’indret va fer que els individus que varen viure part dels anys 80, patissin les inundacions per la precarietat de les canalitzacions subterrànies en aquells moments. Patiment per un costat, però diversions per la canalla que gaudia pels carrers del Llevant amb l’aigua, tapant moltes vegades part del clavegueram per mantenir aquest patrimoni efímer.
Històricament, l’augment urbanístic aprovat per l’alcalde Josep Monés, al primer quart del segle XX, dissenyava un pla d’expansió del nucli urbà. Malgrat que també incorporava la zona del Llevant, no va ser fins al 1951, amb l’obertura del carrer Lleida, ampliant la urbanització cap a la Marina i la Bunyola que s’iniciavà un procés fins a la seva complerta racionalització de l’espai. Amb l’augment desmesurat de vivendes entorn a la plaça Blanes, a mitjans dels 80 augmentà la circulació entorn al carrer Lleida i la Bunyola. La millora de la plaça Constitució va fer proliferar la completa urbanització de l’indret. La zona del Llevant ha vist proliferar l’avituallament dels serveis; amb l’eliminació de l’horta existent a la zona de l’Estruch, va fer que les zones urbanes s’inundessin amb més facilitat. Actualment, l’interessant recorregut per un passat recent, com al passatge Pablo Picasso, veient els locals amb la protecció de tanques, per salvar-se de les petites inundacions, mostra les debilitats d'una societat que ha vist prosperar els seus interessos. A partir d’una filera de totxanes o les guies per posar la planxa de fusta, evidencien un pas de la història que ja no té sentit però que fossilitzen una part de la nostra història més recent. L'itinerari presentat i l'advertiment dels locals que es varen protegir que encara resten, ens endinsen a una problemàtica recent, salvaguardada per les actuacions urbanístiques amb la incorporació d'un clavegueram necessari. L'aigua del Llevant és part de la nostra història més recent, però també són les memòries individuals que marquen part d'una història d'un barri en augment, com a identitari i singular.

Fondo d'en Peixo: De la II República als nostres dies

La història del Fondo d’en Peixo va lligada a la lluita pels bassals d’aigua. Les problemàtiques salubres per l'estancament d'aigües, sobretot procedent dels desbordaments del sector de la Ribera, provocaven l'acumulació en aquest indret. Va ser aquest motiu, que propicià durant la II República, concretament al 1933, que el consistori comprés aquesta àrea, per realitzar el sanejament i la construcció d’un col·legi -amb directrius de l’escola racionalista-. Paral·lelament, la propietària de la finca, la comtessa de Torre Saura, iniciava la urbanització del sector del carrer Apel·les Mestres, fins als terrenys de la línia del ferrocarril. La disposició dels carrers, avui fossilitzats, marquen una amplada semblant en tots. Principalment, es basava en el pla urbanístic de l’Eixample aprovat al 1931, que incorporava l’amplada d'uns 8 metres, malgrat que hi varen construir carrers de 12 metres. Després de la Guerra Civil, i durant l'anomenat primer franquisme, en aquest indret, es va estar instal·lar la creu dels caiguts, que va ser un projecte d'exaltació feixista. Finalment, entorn al 1975, el parc va ser nombrat parc de l’Albufera, malgrat no va prosperar. Per part de tots els pratencs, hi han anècdotes de tot tipus en aquest indret; àrea naturalista per uns, cultural per uns altres, o simplement peculiar per les vivències i records de la memòria dels pratenques i pratenques.

Torre Muntadas: 126 anys d'història

L'any passat, la Torre Muntadas va complir 125 anys d'existència. Es troba ubicada al carrer Jaume Casanovas núm. 80-82, a l’antic camí de l’Albufera. La venda a la segona meitat del segle XIX d’aquest sector per a ús urbanístic, va proliferar la construcció de finques rústiques entorn al camí que conduïa al sector de l'Albufera. De la torre residencial de la família Muntadas, va ser edificada aquesta estructura neoclàssica al 1885. Coneguda popularment com a Palacete, Josep Muntadas i Rovira va comprar a la vídua de Joaquim Casanovas la finca amb la intenció de destinar-la a repòs de la família. Un any més tard, va ser comprada pel seu germà, que era director de l’España Industrial, i retornada a comprar al 1886.
Durant la Guerra Civil (1936-1939), va albergar diferents usos, però quan el consistori va ser controlat pel PSUC va ésser destinada a les necessitats d’aquest partit. Després de la guerra va instal·lar-se Falange Española, que amb l’inici de la repressió franquista va servir per realitzar els primers interrogatoris abans del trasllat a les presons barcelonines. Al 1947 va ser comprat pel consistori, convertint-se en el Consejo Local del Movimiento. Després de les diferents servituds, d’importància cabdal per al municipi, va ser la inauguració de la planta baixa de la Sala d’Art Josep Bages al 1987, i tres anys més tard, de la instal·lació a les golfes del grup teatral Kaddish.

Anecdotari del carrer Ferran Puig

Simplificant bastant, el carrer Ferran Puig correspon a la fossilització del camí de Banyols del segle XIII, malgrat que ja al segle X hi ha notícies de que formaria part del terraplè del Riu Sec o Riera Vella -que discorria pel carrer Major fent un revolt per l’actual carrer Jaume Casanovas-. Principalment, aquest va servir per diferenciar el sector de l’Illa de Banyols (Provençana) amb el sector de Sant Boi. La carretera de València, tant el vial que procedia de la Bunyola com el de l’Albufera –àrea ocupada per l’aeroport- utilitzaven aquest terraplè per dirigir-se cap al camí de la Barca, fossilitzat més o menys en l’actual carrer Major. Al segle XVI, propietaris barcelonins van promoure la independència de les seves terres, per l’erecció de l’església. L’indret de l’actual carrer Ferran Puig, va apareixent a la documentació com a camí Vell de Banyols o de la Barca fent referència al canvi de vials per accedir a la barca, ubicada al sector de la Ribera al voltant de Can Parellada. L’augment econòmic al segle XIX, va fer que els braços antics de la Bunyola, convertís l'actual carrer Ferran Puig en vial, per a les necessitats agrícoles d’aquest sector.
Són moltes les construccions efímeres construïdes, però, el camí que es dirigia a la Bunyola era el límit al segle XVIII, de la delimitació de grans propietaris: Ponsich, Tos i Tos-Pecero, que amb la venda de les seves terres paulatinament s’anà edificant estructures agrícoles, malgrat l’existència de la importància de la Torre Xica.
El període cronològic entre els anys 1720 i 1740 correspon a l’edificació de les cases al voltant de la plaça i al carrer Major, amb una lleugera expansió al sector de l’actual carrer Ferran Puig. Actualment, el carrer Ferran Puig és un reflex de la urbanització del segle XIX, essent el primer entramat urbà on s’edificaren la majoria de vivendes. Però va ser a la dècada dels anys 20 del segle XX quan es produirà el salt al paisatge urbà actual, a partir del pla de reforma iniciat al 1916. Bon exemple són les finques del carrer Ferran Puig núm. 8 (farmàcia Mercè Fabró), l’habitatge núm. 23 -planta baixa ocupat per Prat Radio-, núm. 26-28, núm. 29, núm. 40, núm. 41, núm. 43 i núm. 51.
El gironí Ferran Puig va morir al 1901, i per la seva millora agrícola del sector de la Bunyola, al 1912, el carrer de la Bunyola va ser rebatejat per carrer Ferran Puig que perdurà fins a l’actualitat.

"In terminio Lanera"

El delta del Llobregat s’ha format a partir de riuades i estanyols, per aquest motiu la primera menció documental fa referència a aquesta terra de llacunes –Lacunaria-. Actualment, l’estany del Remolar delimita els termes de Sant Boi, Viladecans i el Prat. Diferents estudis geològics mostrem que els estanys, mentre més allunyats de la desembocadura del riu Llobregat, més antics serien. Per tant, del nostre municipi, l’estany del Remolar, que ens marca un antic braç del riu Llobregat, es pot considerar el més antic. Després d’aquest, vindrien el complex Illa-la Ricarda-la Magarola, la Podrida i finalment la Messeguera. Amb quasi tota probabilitat durant la seva formació era un bé comunal amb l’aprofitament de la vegetació i pesca, que es va prolongar fins a les desamortitzacions al segle XIX. Per tot això, el nostre origen com a formació pratenca l’hem de situar al Remolar, quan es fa menció a l’estany de Lannarie i a l’antic curs del riu a l'any 965.

CDS dins del Mas Cortit

Graffiti reclamant el vot al partit conservador CDS (Centro Democrático y Social). Aquesta pintada va ser realitzada al 1986 per a la petició de recolzament a les votacions pel congrés dels diputats, on van treure un seient per al districte electoral de Barcelona.
Aquest mur de formigó amb un trencadís format per hexàgons, molt usual a inicis dels anys 80, actualment, se'ns presenta dins de la fisonomia de l'entorn paisagístic del Casal de Cultura. Ubicat a la finca de l’avinguda Verge Montserrat núm. 124, a la banda més oriental de la parcel·la no edificada d'un total de 391 metres quadrats -al sector de ponent hi ha una parcel·la colindant sense urbanitzar que es troben unides sense delimitació alguna-. Al segle XVIII, l’antic Mas Curtit (o Cortit), estava compost per més de 40 mujades, aglutinant el sector on es troba la parcel·la esmentada. Aquest Mas Cortit, estava enclavat i personificat, on actualment hi ha la Torre Balcells. Justament, en aquest indret més meridional de l'explotació agrícola, ja amb Francesc Balcells i Rocamora al segle XIX hi havia un jardí que delimitava amb la propietat de les Cases d’en Puig.