Actualment, hi han rumors que semblen exagerats alhora de comentar que la verdadera política es fa als bars o tavernes. En petits pobles d’arreu de l’Estat espanyol encara hi ha la verdadera convicció que les relacions polítiques s’estableixen als diferents centres d’oci. Transportant-nos en el temps, això passava o era un rumor fundat al Prat, que la política es feia als diferents cafès de la vila pratenca a inicis del segle XX. Principalment, al Cafè del Pont. Va ser sobretot durant l’alcaldia de Josep Ferrer i Rosell (1894-1905). Però més enllà de l’imperant caciquisme, la realitat sembla ser un altra, ja que s’estava construint l’actual casa consistorial i els espais administratius eren limitats, davant les queixes per a la seva remodelació. Aquesta va ser construïda al 1905, per l’arquitecte municipal Joan Feu i Puig, sota la contracció d’Albert Feu i Guilera.El Centre Artesà, que estava ubicat a Plaça de la Constitució –actual Plaça de la Vila- núm. 8, va ser creat al 1882 i enderrocat al 1979. Actualment, es troba ocupat per les oficines de La Caixa.
El Cafè del Pont, nom en homenatge a la inauguració del Pont de Ferran Puig al 1873, quan va ser creat, va tenir molta importància per a la vila pratenca. A part de cafè era un centre de reunions i una pensió. La família Martí fins al 1964 es va encarregar de l’espai. Es trobava a la Plaça Constitució núm. 9, i la seva desaparició va significar un gran buit per al punt neuràlgic d’una vila acostumada a la seva presència.
Aquesta finca es troba registrada i té continuació amb la colindant del carrer Ignasi Iglesias núm. 5. Refeta i abandonant la seva importància, es va demolir per a construir al 1970 una oficina de La Caixa, i actualment es troba les oficines centrals de la Companyia d’Aigües del Prat.
Durant 1904-1905, els polítics eren nombrats com honradíssims, qualificatiu pròsper davant la negativa de la immensa majoria de participar a la vida política. Ja que les feines pròpies de treball podien estar perjudicades per les tasques a l’administració. Hi ha moments que el treball era més important que la mateixa política. Això, implicava que els regidors i alcaldes estiguessin ben considerats, malgrat que eren persones amb un poder adquisitiu alt. Sobretot la importància en quant a les seves relacions, perquè el consistori obligava o permetia lluir-se en festes i processons. Les disputes familiars eren constants, però sobretot per l’impost de consums, que era considerat un mal per a la població. La conversacions es feien als cafès, principalment. Les idees de partits eren quasi inexistents, ja que el que aprimava eren els interessos personals. Només havia un interès comú, que mai es va poder solucionar, la descentralització de la política del nucli.
A la fi del franquisme i inicis de la democràcia (1970-1979) es va permetre l’enderroc d’aquests espais. El Cafè del Pont i el Centre Artesà eren part del paisatge urbà propi d’una vila que ens endinsava de ple a finals del segle XIX. Avui, no són més que espais allunyats del món cultural pratenc. Però per contra i retornant a la política assenyalada, el que passà més enllà del 1906, és ja una altra història.
2 comentaris:
Estic totalment d'acord amb tu, els millors debats i discussions sobre política es fan als bars, i ara a les places públiques.
Però no entenc aquesta afirmació que fas: "Només havia un interès comú, que mai es va poder solucionar, la descentralització de la política del nucli". Vols dir que no hi havia un interès per a la política més enllà de la plaça?
Gràcies.
Efectivament, a finals del segle XIX les modificacions urbanes, principalment, es troben entorn a la Plaça de la Vila i dels seus vials més pròxims. És un tema apasionant, veure aquest punt important de l'any 1906. Malgrat tot, els pagesos de la Ribera, estaven quasi relacionats amb Sant Boi, els de l'Albufera i els de la Bunyola es trobaven veritablement angoixats per no poder transportar els seus ramats i productes a la Plaça de la Vila, ja que els camins són intransitables. Les queixes són importants, i demanaven una descentralització del nucli; que els seus polítics no es preocupessin tant pel nucli i sí pels seus ravals i districtes. No va ser fins una dècada posterior, que comença a augmentar urbanísticament el Prat, a partir de la Plaça dels Autobusos (1916), La Papelera (1917), La Seda (1928), l'Artesà (1919), La Granja (1907), l'Eixample Escofet(1916), etc, com a exemples que denoten un creixement. Varen ser obres vinculades a partir de la influència de certs personatges que tenien, lògicament, un benefici econòmic important. D'aquesta manera, l'entrada en escena de diferents burgesos pratencs, no fa descentralitzar la política del nucli però sí fan augmentar el nucli i relacionar-lo amb altres indrets. El punt neuràlgic és pot dir que va ser la construcció primerenca de l'Ajuntament, un cop vist els possibles beneficis, és quan es comença a iniciar l'interès per altres llocs.
Publica un comentari a l'entrada