Evita-Franco (el Prat, 1947)

L’intent dels pratencs i pratenques per diferenciar-se de les notícies del que passa a l’aeroport amb el municipi ha estat una problemàtica que encara perdura. Les informacions periodístiques fent referència a aspectes que passen a l’aeroport mesclant-se amb el Prat, ha fet créixer l’esforç dels habitants per desmarcar-se d’aquest aeroport que ha condicionat el passat i el futur del Prat. Després de moltes reclamacions i queixes, finalment, les instal·lacions aeroportuàries oficialment s'anomenaran Aeroport de Barcelona-el Prat, raonant-se com a justícia històrica. Justícia o no, error històric o no, sembla que aquest qualificatiu és el més adient a l’actualitat. Però més enllà d’aspectes polítics i econòmics és cert que no respon a una realitat històrica o justícia històrica aquesta mescla.

No endinsar-nos en aquesta problemàtica, com a fet històric interessant per veure la dinàmica i la relació vilatana amb els fets aeroportuaris una de les dates importants per al règim franquista, va ser el 26 de juny de 1947. La visita d’Eva Perón, Evita, a Barcelona, amb destí final al Vaticà. Podem afirmar que el Prat es va "decorar" amb banderes d’Argentina i d’Espanya i tapissos al pas de la comitiva. La carretera fins a l’aeroport va quedar tallada, i des de la Plaça d'Espanya de Barcelona fins a l’aeroport va ser un clamor de molta gent que van estar, majoritàriament, obligats a animar i participar a l’acte. Ja que moltes empreses van retardar l’accés al treball per oferir una rebuda multitudinària. La memòria històrica al Prat sobre aquest esdeveniment és quasi inexistent, només els barcelonins van acudir i molts van ser obligats a tributar l’homenatge i simpatia a María Eva Duarte de Perón. 5 anys i un mes exactament de la visita a Barcelona, el 26 de juliol de 1952, moria Eva Perón.

Mobiliari present per a un futur històric

Al 1886 es va fundar la companyia Escofet y Fortuny, per Jaume Escofet, dedicada a la fabricació de paviments. Empresa barcelonina que poc té a veure amb el terme del Prat, si no fos pels seus materials. L’anomenada conquista de l’espai urbà al 1916, va fer que els seus paviments estiguessin present a les nostres voreres. Malgrat tot, la burgesia que habitava a diferents cases modernistes del Prat ja decoraven els seus terres amb paviment hidràulic a inicis d’aquest segle.

Dintre del procés actual en el qual vivim, en quant als elements que creen paisatges, trobem la presència d’un mobiliari ben peculiar. Prat mesa/taburete® corresponen a elements modulars que poden funcionar com a una unitat individual, però també combinats. El material emprat és formigó armat per a la seva duresa i pervivència. Aquest dissenyat per Mercè Llopis al 2003. Distribuït per diferents punts del municipi, la imatge correspon a l’actual àrea d’estada de la Bunyola, a tocar a Cal Ribes o Cal Dominguet.

El mobiliari actual del Prat forma part del procés urbanístic i històric en el qual vivim. En el futur aquests elements urbans formaran part de la història del segle XXI, malgrat tot, tenint garantida la menció Prat mesa/taburete®. Les passetjades urbanes pel territori per a la indicació del mobiliari més singular, pot ser considerat com un anàlisi històric-arquitectònic de les estructures que ens envolten.

El Torete: Actor, cantant i Sant Cosme

Los Chichos, Los Chunguitos, Tony el Gitano, Las Grecas, Rumba Tres, Camarón, El Pelos, Chavis, Los Golfos, Los Calis, Cheles, Bordón 4, El Pelos, Los Chanos o El Chato, van ser alguns músics que amb els seus cassets van inundar les llars d'alguns barris pratencs. Lògicament i per cultura, Sant Cosme, als anys 80 del segle passat, és un dels millors exemples.

Als finals de la dècada de 1970, la població del Prat va entrar en relació amb altres poblacions o barris de la perifèria de Barcelona, pel que fa al procés que es va trobar aglutinada. Aquesta simbiosi ve donada per la discriminació dels diversos barris al voltant de la capital. Principalment, amb Sant Roc i Pomar de Badalona, La Verneda de Barcelona i la Mina de Sant Adrià del Besòs, el Prat amb el barri de Sant Cosme va aglutinar les mirades de la premsa i de la mentalitat popular per qualificar la situació que es vivia. La proximitat amb aquesta relació ha teixit un munt d’anècdotes i de singularitats que fan augmentar les vivències d’alguns personatges al municipi. Molt lluny queda de les mirades del nucli urbà, però al barri de Sant Cosme és ben recurrent les seves peculiaritats i peripècies d’alguns d’aquestes persones. La relació d’aquests amb la resta de pratencs es feia més patent durant la Festa Major.

Ángel Fernández Franco, o popularment conegut com el Torete, anteriorment com el Trompetilla, va estar estretament relacionat amb el barri de Sant Cosme. Nascut a Barcelona, però vinculat, com el mateix va manifestar al Prat, on es va criar. Actualment, si hi ha una interessant llista recopilant a tots els escriptors pratencs, quan es faci la possible recopilació o inventari dels actors pratencs, sense cap mena de dubte, estaria el Torete. Amb els seus films de gran èxit -Perros callejeros (1979), Perros callejeros II (1980), Los últimos golpes de “El Torete” (1980), participant fent un "cameo" a Navajeros (1980), i com advocat a Yo, el Vaquilla (1985)-, avui dia es troben revaloritzats i molts cinèfils intenten analitzar aquestes escenes carregades de simbolisme. Tot dintre de l’anomenat cine quinqui. Aquest va ser un èxit al cinema -també al cine Capri-, el Torete és reconegut com un heroi per alguns o delinqüent per a uns altres. Tot aquest ambient nou amb l’augment de les màquines de marcians, còmics i la proliferació de discoteques.

El Torete, no tan sols va ser actor, ja que el seu fort era la cançó. El seu contacte amb la discogràfica EMI, li van fer treballar en el seu primer disc. Amb la seva veu ronca i el mateix tocant la guitarra, el seu destí era l’èxit. Els judicis pendents li van fer perdre aquesta oportunitat. Actualment, es discuteix l’existència de si veritablement va veure la llum el seu disc. Víctima del sida va morir el 26 de febrer de 1991 a Múrcia i enterrat al cementiri de Montjuïc, amb tan sols 31 anys.

Han hagut bandes i personatges importants a Sant Cosme en aquest període, actualment reconeguts com a símbols o delinqüents d’un període concret. La temuda banda del Perejil és un clar exemple, només fruit de la memòria oral.

La memòria històrica està carregada d’errors, a vegades útil per poder conèixer la realitat humana del moment, la falta de l’anàlisi històric d’aquest període és una mancança important. Els discursos urbanístics i la simplificació dels actes vandàlics a Sant Cosme de finals dels 70 i inicis dels 80, cobreixen i emmascaren la seva pròpia història. Caldrà doncs, estudiar aquesta part de la microhistòria pratenca.

Alpiste (beguda alcohòlica), apalancar (guardar), pasma (polícia), ponerse ciego (embriaguesa de menjar o alcohol), colocarse (drogar-se), chorva (xicota), marrón (procés criminal, on als últims anys ha derivat el seu significat com a sinònim de gran problema), nota (persona que crida l’atenció), pasota (persona que no té interès per res), pelotazo (copa alcohòlica), piños (dents), pribar o privar (beure begudes alcohòliques), pota (vomitar), rollo (història o assumpte) o Yonki (heroïnòman), són alguns exemples de com el vocabulari quinqui és present a la parla actual de molts pratencs.

[La Barca del] Prat, camp de batalla (1839) -2-

Les guerres carlines del segle XIX al Prat han estat tan importants com desconegudes. Al municipi ens trobem amb moltes llacunes històriques, però una d’emblemàtica és el desconeixement per les guerres carlines. L’impacte a moltes viles deltaiques va ser total, i el Prat es va convertir en un municipi ambigu, jugant als dos bàndols però sempre des de la barrera. La guerra del francès a inicis del segle XIX, va deixar desolat al territori, si no fos per la Guerra Civil espanyola (1936-1939) seria la guerra que més va impactar a la vila pratenca. En morts l’augmenta. També és cert que la posterior "lluita", amb el còlera asiàtic, després de la segona guerra carlina (1846-1849) varen haver-hi encara més morts.

Continuant, amb el relat del camp de batalla de 1839 (http://lannarie.blogspot.com/2011/06/la-barca-del-prat-camp-de-batalla-1839.html). El famós bandoler Llarg de Copons, carlí, amb la seva força de quatre batallons continuava amenaçant amb les seves maniobres als habitants del delta, sobretot pels continus saqueigs. Per aquesta raó el dia 18 de juliol de 1839, les guarnicions lleials, per acaparar els beneficis del delta, amb la incorporació d’una brigada muntada del tercer departament d’Esplugues, va establir el seu fortí entorn a la Barca del Prat, després de l'èxit de la campanya anterior.

A la nit d’aquest dia 18, les maniobres que efectuaren a la carretera de Martorell, i posteriorment a la matinada següent al cim de Sant Pere Màrtir (Esplugues de Llobregat), van enfrontar-se en una lluita cruenta, fent recular als carlins fins a Sant Cugat. Aquesta campanya va fer que la milícia nacional reculés fins a l’Hospitalet, ja que l’enemic contava amb gran potencial militar. Finalment, les forces lleials van prendre el Prat, Sant Boi i Sant Climent, després dels reforços de Barcelona; van fer marxar en direcció a l’Ordal als carlins, el dia 20 de juliol de 1839.

Tota la lluita del dia 18, va fer que l’exèrcit espanyol lleial a Isabel II, un cop controlat el territori deltaic per a la resta de la primera guerra carlina, marqués quasi el fi d'aquest enfrontament. Més enllà, d’una tranquil·litat pels pagesos i ramaders, sobretot van ser aquests últims els que van patir les sentències més estrictes d’un exèrcit ja victoriós. Els ramaders de bous, vaques i ovelles pratencs que havien amagat els animals davant el perill que se'ls apoderessin, i en algun cas havien facilitat a les tropes carlines bestiar, van patir sancions molt abusives.

La fragilitat de la memòria popular del Prat, i els canvis profunds del segle XX, va fer oblidar una frase que va ser molt repetida a les terres al·luvials -per la marxa de les tropes carlines-. Aquesta era: campi que puga.

[La Barca del] Prat, camp de batalla (1839)

La lluita amb el territori i sobretot amb el riu al llarg de la història deltaica, ha comportat que a vegades els pratencs i pratenques només fossin espectadors de les diferents guerres. El conflicte amb el medi, també va reforçar la mentalitat local per no capficar-se en temes polítics i partidaris. En aquest cas, presentem un episodi puntual de la primera guerra carlina (1833-1840). Aquesta va esclatar quan el rei Ferran VII morí, amb la no acceptació per part dels absolutistes d’Isabel II d’Espanya.

El Riu Llobregat sempre ha estat una mena de frontera, en aquest cas també va servir per marcar els dos bàndols. Al juliol de 1839, el comandant del cos Leonardo de Santiago Rotalde, partidari d’Isabel II, amb l’exèrcit a l’Hospitalet va anar a trobar a l’enemic a l’altra banda del riu. En aquesta campanya, el va trobar al Pas de la Barca del Prat. Malauradament, es va topar amb els carlistes del famós Llarg de Copons. Malgrat la superioritat carlina, les tropes lleials van fer una càrrega de cavalleria amb 14 cavalls del setè lleuger, protegits per 20 mossos d’esquadra i la ronda volant de Sant Feliu de Llobregat.

El resultat va ser 11 morts de l’enemic, i 33 ferits, segons els pratencs, deixant armament al camp deltaic escampat. La rèplica posterior va consistir a l’atac per part dels carlins d’un gran exèrcit d’homes –segons la crònica 1200-, fent atrinxerar-se al bàndol enemic a un casalot hospitalenc, i posteriorment la retirada al Prat davant el no avançament carlí. Més tard, amb el reforç de la cavalleria de l’esquadró de llancers de la milícia nacional de Barcelona, sota les ordres de comandament de Nicolás Mendoza, va perseguir als carlins pels camps pratencs.

Les pèrdues de la facció espanyola van ser tres ferits de la ronda de Sant Feliu i dos cavalls del setè. Hi varen anar voluntaris de l’Hospitalet i de Cornellà a defensar al bàndol espanyol lleial. Els del Prat, no assistiren a reforçar cap bàndol, només per a la recollida del material. El part d’aquell dia, ja quasi al final de la guerra, 18 de juliol de 1839, va ser realitzat al nou lloc de comandament de les tropes espanyoles: la Barca del Prat.
Continuació...

Col·legi Prínceps d'Espanya 1978-1979

Colegio Príncipe de España, Colegio Nacional Príncipes de España o el Príncipes, són algunes formes incorrectes per referir-se a l'antic col·legi Prínceps d’Espanya. En un primer moment, es va optar pel qualificatiu de prínceps, amb visió de futur, perquè volia ser un homenatge pels futurs prínceps de l’estat espanyol amb la recent democràcia. Actualment, és diu IES Estany de la Ricarda. L’efímera història d’aquest recinte educatiu va lligada, principalment, a la crisi municipal del 1978. En aquest any, el curs va començar amb unes aules prefabricades. Dos d’aquests barracons han estat englobats a la present església de la Mercè. Encara més problema patirien els veïns del col·legi Josep Tarradellas ja que l’escola no estava acabada. L’organització i les queixes dels pares front l’ajuntament varen ser una constant fins al 1979.

Els barracons amb totes les seves carències, estaven complementats per l'absència de tanques, ja que no estaven col·locades; davant el temor dels pares i mares, i el gaudiment de la canalla. Tota una història que forma part de la memòria oral d'un grup de pratencs, que varen patir o gaudir d’una aventura d’aquest passat més immediat. Només en falta la consulta de tota aquesta documentació per valorar les veritats, carències, mentides o interessos del moment, i per contradir els rumors o no de l’ensenyança als anys 1978-1979. Tota una experiència!