1817: any de la sequedat i de robatoris al Prat

L’Hospitalet i Cornellà conjuntament amb el Prat, a l’any 1817, veurien com la manca de feina i misèria portaria al territori a una situació límit. A partir de la desoladora guerra del Francès (1808-1814) els pobles del delta del Llobregat patirien unes conseqüències terribles per al seu futur. La vila de Sant Boi s’organitzaria per a les famílies sense recursos donar-los un “xich de Salari”. Tota pobresa augmentà amb la sequedat que es vivia al camp, on els amos no podien donar feina per l’estat de la terra.

Els camps de blats no hagueren herbes per arrencar. Els masovers començaren a “fer-los olla” cada dia per sustentar algunes famílies més desafavorides. Molts pratencs començaren a treballar als diferents masos només per a la seva alimentació. La preparació dels camps en aquest 1817, es veurien afavorits per la pluja de l’any següent, i poc a poc, augmentà la producció agrícola.

Però la penúria, es veuria acompanyada dels robatoris en molts masos desolats i escampats pel territori. L’augment del pillatge a la ciutat de Barcelona per mossos treballadors del delta era una constant, on les detencions estaven a l’ordre del dia. Alguns masos no tornarien a ressorgir i els seus masovers emigrarien als pobles veïns.

Tromba i creença al Prat de finals del segle XIX

Més enllà de les descripcions científiques de les trombes marines, sobre aquestes mena de tornats, hi han casos ben documentats a la nostra costa pratenca. Però, una societat hereva de l’època medieval amb una mentalitat en creences diverses va crear al Prat diferents mites i opinions sobre aquests agents atmosfèrics al llarg del segle XIX i inici del segle XX. Les trombes o mànegues, són uns tornats que es formen sobre la superfície de l’aigua, que a vegades quan s’aproximen a la costa s’esvaeixen.

Al 1896, hi ha una dada sobre la concepció sobre les trombes d’aigua que van ser presents al litoral. Per l’existència d’aquest tornats entre les platges del Prat i de Castelldefels, els pagesos armats amb els fusells disparaven contra aquests, perquè creien que així es podien desfer. En poblacions entorn a la ciutat de Barcelona, els pagesos armats amb les falç sortien dels seus hàbitats mentre recitaven una mena d’oracions "màgiques" i el mossèn feia conjurs. Al Prat, era bastant comú en època moderna els exorcismes per prevenir les plagues i les males collites. Tant la utilització de la falç com del fusell es creia que podien tallar els núvols i frenar la tromba marina.

Guerra del francès: allotjament napoleònic i pota blava

Indubtablement, però ja bastant oblidada, la guerra del Francès (1808-1814) ha estat el conflicte que més penúria portaria a les terres del Delta del Llobregat. El 12 de febrer de 1808, les tropes franceses entraren a la ciutat de Barcelona amb la mentalitat popular que anaven a Gibraltar. Davant el pànic dels militars napoleònics, els governadors i els generals espanyols demanaven tranquil·litat. Els francesos van controlar les fortaleses de Barcelona, i després els pobles més propers, primerament l’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat, per part de la cavalleria francesa. Seguidament, van apoderar-se de totes les palles per a la cavalleria, primer a Sant Boi i després al Prat, Viladecans i Gavà.

Durant la totalitat de la guerra, el Prat va ser concretament la població que més va patir els costos, ja que va fornir de farratge (palla i herba) a l’exèrcit de la línia del Llobregat, i especialment a les tropes de Josep Manso de l'exèrcit reial. L’allotjament de la tropa francesa a les diferents cases del Prat sol·licitant llits i coixins per al descans, però era sorprenent l'estima per l'aviram pota blava dels masos pratencs per part d'alguns generals francesos.

Guerra, tribut i queixa al Prat de 1837

A la tardor de 1836, el delta del Llobregat era escenari de les primeres incursions carlines, amb el recolzament pratenc a les Milícies de voluntaris reialistes i d’Isabel II, un cop mort Ferran VIIè al 1833. Davant la indefensió i ésser un poble obert, el Prat davant les repetides ocupacions dels carlins, els pagesos principalment armats retornaren les armes a la ciutat de Barcelona fars de la lluita. La Diputació va imposar una multa però el perdó si retornaven al confrontar-se amb els carlins. Només l’església, la rectoria i el campanar seria fortificat durant el conflicte bèl·lic.

Les multes i les contribucions al Prat anirien en augment, on la crispació seria unànime al 1837. Diversos propietaris acusaren al consistori de forma anònima de la càrrega tributària: “¿Es posible que algunas autoridades subalternas cerca de la capital del Principado observen aún el despotismo de no querer poner al público las listas de los contribuyentes a los repartos de todas las clases de contribuyentes a los repartos de todas clases de contribuciones, ni las circulares que las superiores les han pasado, a pesar de haberlo reclamado algunos agraviados por el demasiado exceso del cupo que se les han señalado?”.

La rèplica no es va fer esperar, essent batlle del Prat Marcos Busquets i Tort, a partir d’un pregó reclamant a l’actual plaça de la Vila als suposats afectats la seva presència per aclarir el malestar. El secretari Lorenzo Prim escrivia: “Si tan persuadido está de ello haga este servicio a su Patria, no tema en publicar hechos y nombres de personas, pero guárdese de calumniar […] Reclame, como tiene derecho ante quien corresponda cualesquier exceso en el reparto, y no quiera sacrificar su fortuna poca o mucha en el pago de las multas, que con razón impone la ley a los autores de escritos injuriosos”.

Violència i terratinent al Prat del segle XIV

El procés de lideratge en terres que s’anaven colonitzant al llarg de l’actual territori pratenc va comportar les rivalitats i l’augment del poder feudal al delta del Llobregat. L’Illa de Banyols estava ben consolidada amb la propietat de Provençana –l’actual L’Hospitalet de Llobregat-, amb masos ben establerts des del segle XII, com el Mas Alegret, Mas Català, Mas Godai, Mas Moragues, Mas Godai o Mas Duran entre altres.

A mitjan segle XIV, el mas dels Duran a tocar a mar amb sorra com a propietat, sense cap cultiu d’importància s’anirà beneficiant de les incontrolades riuades amb l’aportació de nova terra. Es dedicaran a la compra del territori i a la ramaderia amb important inversions de capital. Amb 1387 tenia a la seva possessió una esclava de 25 anys en contraposició als esclaus majoritaris masculins de les veïnes masies. Però, la violència dels habitants de l’Illa de Banyols és ben present en la documentació i les baralles amb els veïns aniran en augment. La sentència de 15 lliures que hauria de pagar Arnau Duran al 1371 a Arnau Albereda del Prat de Sant Boi per la mutilació de dits serà testimoni de les rivalitats en un terreny que s’aniria teixint de propietaris adinerats i que poc a poc es convertirien en veritables terratinents.

L’aldarull de Sant Isidre al Prat de 1742

A mitjans del segle XVII, la immigració francesa al Prat es va agrupar entorn als sants metges Cosme i Damià. Per contra, els pratencs -que estaven una mica més arrelats- administraren sant Jaume i sant Sebastià com a contra per la iniciativa forastera. Però, amb la frenada dels occitans, els nous vinguts començarien a vindre procedent de l'interior de les muntanyes de Catalunya, on s’encarregarien de la capella de sant Isidre.

Des d'inicis del segle XVII organitzaren la festa del Sant Isidre amb un plantada de l’arbre de maig, balls a la plaça de la Vila i cursa de cavalls. En el cantó religiós, la processó era portada principalment per bovers, és a dir, per adolescents que havien estat pastors de bous. Al 1742, els dos bàndols enfrontats –per un cantó els naturals i per l’altre costat els forasters- a l’hora de portar el tabernacle del sant no es van posar d'acord; i per aquest motiu, el rector i el consistori van proposar que serien dos membres de cada grup.

Però, un cop es procedia a la processó amb l’església plena de gent, un grup en contra dels bovers forasters es revoltaren crispant a la població present. Seguidament, s’atura l'acte religiós i amb l’ajuda de les forces d’ordre de la ciutat de Barcelona empresonaren, no massa temps, alguns causants de l’aldarull. Sorprèn que molts dels encausats estaven vinculats a la política local del Prat o ho estarien més tard.

Caps de bestiar argentins a l’Albufera al 1902

L’anecdotari pratenc està ple de curiositats que marquen la seva història, malgrat que conformen pinzellades dins d’un altre context. A la primavera de 1902, una companyia anglesa volia iniciar la importació de bestiar argentí a l’Estat espanyol. En un primer moment, havia sol·licitat a la Companyia del ferrocarril del Nord a Galícia la construcció d’una rampa per al desembarcament dels animals. S’iniciava una nova via de mercat que en un primer moment anava destinat a grans capitals com Madrid i Barcelona, però, que comptava amb les queixes de ramaders i pagesos davant el nou mercat.

Els inversors anglesos van contactar amb l’Ajuntament del Prat per sol·licitar permís per a poder pasturar lliurement pel territori un total de 800 bous i 800 xais procedents de Buenos Aire. El consistori per l’escassetat de terrenys de propietat públic, es va posar en contacte amb Jaume Casanovas, per si era possible que el bestiar fossin a pasturar a les seves terres de l’Albufera abans d’ésser sacrificats.

Les exportacions de la ramaderia argentina van ser absorbides per Anglaterra sobretot entre els anys 1880 i 1902. En aquest moment, s’iniciaria l’enviament de carn congelada, malgrat la prohibició dels anglesos per possible febre aftosa, cosa que donaria pas als vaixells frigorífics més consolidats.

Principalment, la carn estaria destinada als mercats barcelonins de Sant Josep –Boqueria-, Born i Sant Antoni, i la restant als diferents pobles de la rodalia. El preu era uns trenta cèntims menys del que s’estava pagant, com a agraïment pel recolzament de la ciutat de Barcelona per facilitar el consum. Més tard, molts ramaders es van veure obligats a baixar els preus de la seva carn per competir amb la valuosa carn argentina.

Sant Cosme i Sant Damià al Prat del segle XVI: origen foraster?

Al llarg del temps, el Prat ha aglutinat el pas de multituds de persones i en certs moments hagueren grups que xocaren frontalment amb els pratencs ja instal·lats. Una generació jove que va crispar a la població pratenca van ser els procedents de l’Occitània. La creixent obertura de la ciutat de Barcelona al Mediterrani va coincidir amb una onada d’occitans -principalment-, sobretot homes joves, que es desplaçaren durant la segona meitat del segle XVI i inicis del segle XVII.

La presència pels carrers d’aquest jovent més pobre al llarg de la segona meitat del segle XVII, va ser considerat perillós en un primer moment. Les autoritats locals acostumades al control i repressió dels pratencs, no gosava d’actuar pel temor de les represàlies.

Amb la creació de la parròquia va fer sorgir una iniciativa agrupada en la creació d’una confraria dels sants metges Cosme i Damià al 1568. La rèplica i les diferències no es van fer esperar quan l’any següent els naturals pratencs van tenir cura de l’administració de l’altar de sant Jaume i sant Sebastià. Les rivalitats seran present en aquests moments, malgrat que les úniques manifestacions públiques eren les religioses. La veneració dels sants metges estava relacionada amb les epidèmies i infermetats tan recurrents al orgànic delta del Llobregat.

Divorci al Prat del 1400

Al llarg dels segles XIV i XV la documentació històrica sobre el Prat ens parla de primun vivere, que fa referència a les pensions sempre alimentàries assignades a mares vídues. Amb les unions matrimonials registrades a la parròquia santboiana, en molts casos els contractes o capítols matrimonials fan menció a discussions familiars, demostrant que estaven a l’ordre del dia.

No només eren pactes entre la parella o el matrimoni, ja que hi han casos de separació entre els pares i el fill hereu –on ja casat era impossible la convivència dins del mateix mas-. Però, a l’estiu de l’any 1400 a fi de tenir pau i concòrdia, Guillem i Maria Viader del Prat de Sant Boi decideixen la seva separació. A partir d’aquest fet és possible una aproximació històrica al mas Viader ubicat a l’actual Ribera en l’antiga jurisdicció de Sant Boi.

Les reparticions de les pertinences de la família ens menciona una riquesa agrícola impressionant, amb tres masos i terres diverses a Sant Boi. Destaca que Guillem Viader es quedés expressament tot el mobiliari a més de draps, utensilis de casa, bestiar i esclaus, a excepció d’un que estava fugit. Els dos juraren per Déu i els evangelis, amb la mà de cadascú d’ells corporalment tocats, que les seves possessions esmentades en la llista de pertinences eren estrictament seves sota càstig o multa. No només la documentació ens demostra les riqueses o pobresa de la pagesia al segle XV, si no les representacions o juraments en el segellament d’un pacte o renúncia.

Cal Saboia, prostíbul pratenc

Al llarg dels segles XVI-XVII hi han denúncies d’alguns pagesos pratencs als diversos bisbes, acusant als seus veïns de les immoralitats com la bruixeria, l’adulteri o la prostitució.

Parlar de prostíbul al Prat a l’actualitat és fer referència a l’actual Top Models, però ben conegut, a mitjans del segle XX, és la casa de pagès reconvertida coneguda com a Cal Saboia. Ubicada entre l’avinguda Anselm Clavé i el carrer Ignasi Iglesias, justament a l’entrada o sortida d’una vila, va fer trontollar l’ordre moral pratenc. Com a Bar Saboia des de 1931 estava registrat com a prostíbul. Les dones que hi treballaven eren de fora de la vila pratenca, essent molt famosa la denominada “la Mallorquina” que va arribar la seva repercussió i popularitat fins a la menció a diverses cites eclesiàstiques.

Durant la II República, moltes reunions clandestines escollien el prostíbul per la seva discreció on va ser un lloc de reunió per excel·lència; però ja a la Guerra Civil el grup anarquista del Prat es posicionà en contra i seria clausurat per exercir la prostitució i el joc.

Un cop acabada la guerra el franquisme, on ja proliferaven aquests centres a la capital de Barcelona, Cal Saboia obriria les portes fins al tancament al 1956, amb la prohibició oficial de la prostitució, malgrat que va perdurar fins a inicis de la dècada de 1960. Sectors conservadors i catòlics es posicionaren en contra del local on l’afluència de públic tant dels pratencs com barcelonins era impressionant. Sobretot va provocar molt aldarull el problema de les infeccions, i van ser molts sanitaris que avisaven dels contagis. La seva publicitat en els primers moments com a Café-Bar Dancin Saboya oferia “Servicio esmerado. Abierto día y noche”.

Pistolerisme al Prat (1919-1923)

El pistolerisme ha estat considerat un fenomen de confrontament entre la patronal i el proletariat. Més enllà de la ciutat de Barcelona que va aglutinar els majors incidents, a les poblacions d’entorn a la gran capital també patiren les repercussions i pressions d’un policia organitzada pel Govern Civil.

Al 1920, va ser enviada a la vial del Prat un cos policial per al control dels diferents obrers que s’anaven instal·lant al municipi. Principalment, el pistolerisme es va donar entre els anys 1919 i 1923, davant l’augment de l’afiliació de treballadors al sindicat de la CNT. L’anomenada Federació Patronal, a més de les pressions a polítics, finançava una onada d’atemptats contra els quadres sindicals i obrers. Per la manca de garanties constitucionals, va passar a ser quotidià les tortures, les persecucions, els desterraments i l’aplicació de lleis de fugues als militants anarcosindicalistes. La vila del Prat al 1920 tenia una mica més de 3.500 habitants.

Josep Marín, marxador pratenc

Ara fa 30 anys que el pratenc Josep Marín guanyaria el segon campionat d’Espanya de marxa atlètica a Saragossa; el primer al 1980 al Prat. Josep Marín Sospedra nascut al 1950 al Prat de Llobregat ha estat un dels principals atletes de marxa atlètica de l’estat espanyol. Va mantenir una gran rivalitat amb un altre pratenc, Jordi Llopart.

Aconseguiria ser subcampió del món al 1983 en 50 km marxa, on el mateix any a València va arribar a la plusmarca mundial de 3 h 40 min 46 s. Va participar als Jocs Olímpics de Moscú al 1980, i al campionat europeu d’Atenes de 1982 essent primer en 20 km marxa i segon al 50 km marxa. A la Copa del Món de marxa de l’Illa de Man va ser primer en 20 km marxa. També participà als Jocs Olímpics de Seúl al 1988 i a Barcelona al 1992. Ha entrenat als campions viladecanencs marxadors Valentí Massana i David Márquez. Actualment, és el responsable de la Real Federación Española de Atletisme del sector de marxa atlètica.

El Prat contra un gremi barceloní

Hi han moments puntuals de la història pratenca que es troben relacionats amb els pobles veïns -sempre vinculats amb els projectes expansius de la ciutat de Barcelona-. Malauradament, a vegades no fan menció a infraestructures invasives si més no a ordinacions prohibitives. Des de que Jaume I al mitjans del segle XIII permetia la ramaderia al delta del Llobregat, fins a l’actualitat, el Prat ha vist com diverses lleis impedien la seva circulació comercial pròpia d’una vila llunyana a la realitat barcelonina.

Es pot dir, que la importància gremial de la ciutat de Barcelona va aturar el comerç dels pobles del delta del Llobregat. En un primer moment, van ser els terrissaires de l’Hospitalet com veien aturat el seu comerç a la segona meitat del segle XVIII. Però, sobretot la crispació total va ser les ordinacions de 1772 per part del gremi de corders i espardenyers. Aquestes ordenacions aprovades, teòricament des del Besòs al Garraf, impedien treballar en aquesta activitat. Es van unir L’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat, Viladecans, Esplugues, Sant Just Desvern, Sant Andreu de Palomar, Horta, Badalona i el Prat contra aquest gremi barceloní. En aquests moments, la Reial Junta de Comerç amb una política de lliure competència defensa els municipis aliats contra el citat gremi i permetia la intrusió del gremi però també el treball dels pobles afectats.

El gremi de corders acostumat a l’elaboració de cordes a partir del cànem i el lli, era una activitat recurrent al llarg de la història del Prat. L’ofici d’espardenyer estava bàsicament relacionat amb el mal temps, ja que quan les feines del camp no es podien seguir s'elaborava el calçat. Al segle XVIII, l’espardenya amb una sola de cànem o d’espart i amb una puntera i taló de roba era idònia per al treball al camp pratenc.

Can Camins: entre l'Albufera i l'aeroport

Sense cap mena de dubte el districte de l’Albufera ha estat el més castigat per l’ocupació de l’aeroport. Lluny queda aquell paratge idíl·lic quan era reducte i amagatalls de pirates al segle XVI, justament quan es va iniciar la progressiva deforestació. Posteriorment, concretament a la zona de Can Camins al segle XVIII patiria la més constant afectació de la vegetació amb l’augment de les dunes, arribant fins al camí de València conegut més tard com camí de la Volateria.

Amb l’aprovació d’urbanització de l’actual Barceloneta, també la zona de Can Camins es veuria afectada amb la intenció de crear una zona residencial al costat dels tres camps d’aviació. Aquesta zona rep el nom d’una masia de finals del segle XVIII coneguda com Can Camins, Ca Noi Manuel o Torre Vermella entre algunes denominacions, que estava situada al costat del camí de la Volateria, entre els llacs de l’Illa i del Remolar. A la llinda de la porta estava gravada la data de la seva creació al 1782, i un rellotge de sol portava la data de 1784. A inicis del segle XX es va construir una torre de caire modernista de la qual era un mirador privilegiat. L’expropiació de la finca afectada per l’ampliació de l’aeroport al 2002, va fer que a l’estiu de 2003 s’enderroqués les diverses construccions.

Disset de Setembre

El 15 de setembre de 1976 es presentava un llibre del Dr. Jaume Codina titulat Resum d'Història d'El Prat. En aquest homenatge a la història pratenca, es manifestava que la intenció de la publicació era que el "nostre poble, la seva terra i la seva gent a fi que coneixent-los millor els estimis més [...] No et deixis emmetzinar per l'odi". Hi han impressions sobre el territori deltaic, que van ser recurrents al llarg de la història, en aquest moment també es recordaren de les paraules del geògraf Joan Vilà i Valentí: "El Prat està atacat avui per terra, mar i aire. El Prat és el municipi més expropiat de tot l'Estat espanyol".

Entre 1845 i 1903, l'Estat espanyol engegava diversos projectes per rectificar el curs del Llobregat entre Molins de Rei i el Prat, amb la intenció d'evitar els efectes de les riuades. Ja molt més tard, al 1975, l'Ajuntament del Prat decidia informar a la població sobre la problemàtica del desviament del riu Llobregat. Si hi han dates per recordar al Prat, una seria sense cap mena de dubte el Disset de Setembre de 1976, quan entorn a unes 25.000 persones es manifestaven en contra el desviament del riu.

Al 1991, s’inaugura la Plaça del Disset de Setembre amb una escultura-font de l’arquitecta Imma Jansana. Era el testimoni calcari i de fortalesa de la voluntat d’un poble que veuria modificat els seus propòsits una dècada posterior. Finalment, el Ministeri de Medi Ambient espanyol va adjudicar al març del 2001 les obres del desviament del riu, finalitzant al setembre del 2004, enmig d’una gran controvèrsia ja que es desplaçava la sortida al mar de 2,5 quilòmetres al sud. Anteriorment, el juny del 2004 el Tribunal Suprem va declarar nul el projecte de desviament atenent a un defecte de forma.

Aeroport del Prat i masies de l'Albufera

Malauradament, en certes ocasions la nostra història més recent és conseqüència de l'impacte de grans infraestructures. Des de finals del segle XIX per la posició estratègica del Prat, aquest ha patit la constant inclusió dins de grans projectes.

El districte desconegut de l'Albufera ha estat ocupat per la zona aeroportuària, malgrat que les primeres mencions històriques dels segles X i XI fan referència a aquest territori vulnerable però vinculat al braç més antic del Riu Llobregat: l'Estany del Remolar. Actualment la historiografia més recent ha encaminat molts estudis en analitzar projectes no finalitzats, en el cas del Prat seria un cas diferent per la gran quantitat d'intencions i propostes per al territori deltaic.

Durant la dècada de 1930, una de les primeres masies a ser derruïda per l’ampliació de l’aeroport va ser Cal Rosset. Les masies enderrocades l’any 1965 pel creixement de les dependències aeroportuàries van ser Cal Bitxuelo, Cal Camps Rodons, Cal Cargolí, Cal Falgar i Ca l’Esquerrà. En la dècada dels setanta, l’aeroport va ordenar la demolició de Cal Silet i Cal Molas. Més tard ja a l’any 1990 van ser ensorrades Cal Caset i Cal Menut; i les últimes que van patir les conseqüències de l’aeroport va ser Cal Mariano al 2002, i ja al 2003 Cal Xeix, Can Camins i Cal Llísera.

Cal Saio, entre pisos i irregularitats

Cal Saio era una masia del segle XIX construïda amb pedres, majoritàriament de Montjuïc. La seva extensió de terreny amb 166 mujades va fer-li patir un procés constant d’afectació des de mitjans del segle XIX per l'augment urbanístic del Prat.

El 20 de febrer de 1974, Cal Saio era enderrocada per la construcció de pisos i d’un polígon industrial. Els terrenys que ocupava la masia del segle XIX es situava entre els actuals carrers de Gaiter del Llobregat, Carretera de la Marina, Pare Andreu de Palma i l’avinguda de la Verge Montserrat. Més tard, ja a l’estiu de 1974 el ple celebrat a l’Ajuntament del Prat es denunciava les irregularitats del procés, ja que anteriorment a l’enderroc ja s’havien concedit llicències d’obres, malgrat existia una comissió investigadora. Es sol·licitava els dictàmens del Col·legi Oficial d’Arquitectes, a la Comissió Provincial de Serveis Tècnics i del Servei d’Inspecció i assessorament de les corporacions locals. A més, es denunciava que alguns regidors formaven part de la comissió permanent per urbanitzar aquest sector del Prat.

Guerra dels dos Peres: indefensió i tribut al Prat

Al llarg de la història les diferents guerres de l’edat mitjana, per al territori pratenc gairebé sempre ha tingut una conseqüència econòmica. La Guerra dels dos Peres va ser un enfrontament entre la Corona d’Aragó i el Regne de Castella entre els anys 1356 i 1375. D’aquest conflicte personal entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel, abans de la formalització de la pau, s’obligava als prohoms santboians a fortificar la vila amb valls i murs. Això, condicionava a l’antic Prat de Sant Boi, ja que l’aïllament i la indefensió que havien de conviure els pratencs era total.

Amb tot aquest panorama, i per la importància estratègica de la vila de Sant Boi, les naus castellanes des de la costa pratenca s’instal·laren i remuntaren el riu Llobregat com a acte de fortalesa. Des d’una posició des de la desembocadura del riu amb naus col·locades al llarg de la isolada platja pratenca, remuntaren el Llobregat fins al mateix indret santboià.

El patiment vingué després quan es devia de pagar la contribució a la guerra en defensa de Catalunya. S’augmentà l’increment del tribut, ja que cada llar havia de pagar 10 sous. El Prat de Sant Boi eren un total de 39 llars.

El Prat: entre presidents i prínceps (1980)

Entre els mesos d’abril i maig de 1980 es finalitzaren les obres de l’escola Josep Tarradellas. El dia 18 d’abril, el president de la Generalitat de Catalunya visitava el complex escolar pratenc que en aquell moment es situava en el carrer de la Carretera de la Marina i el carrer Misse Casamada –antic propietari de Cal Saio-.

El centre escolar va ocupar un total de 2.000 metres quadrats amb la configuració d’unes 40 aules per a un total d’uns 1.200 alumnes. Però, anteriorment, al 1978, ja havien inaugurat 8 aules. El president va ser rebut per les autoritats locals, la delegada del Ministerio de Educación y Ciencia i altres representacions. Va col·laborar amb l’aportació econòmica de mig milió de pessetes i va donar un trofeu per a la celebració d’un torneig escolar que portaria el seu nom.

Després de signar al llibre d’honor de l’Ajuntament del Prat, se li va entregar un exemplar d’un llibret del Dr. Jaume Codina, amb el títol Un quadern escolar pratenc del segle XVIII i una medalla commemorativa del XXV aniversari de la fundació d’Amics d’El Prat. Per la proximitat amb el col·legi Prínceps d’Espanya, el president de la Generalitat va declarar en clau d’humor que al Prat estaven rodejats de presidents i prínceps.

Grup Infantil Sant Cosme, des de 1971

La sort de la incipient història del barri de Sant Cosme és que a vegades pot relacionar-se amb els seus habitants, però també amb les seves entitats. L’associació Grup Infantil Sant Cosme va ser registrada uns dies després de la festivitat del barri a l’any 2000, essent una citació oficial, no pas una menció a la seva tradició i història que va més enllà.

Actualment, la seu es troba ubicada al carrer Riu Ebre s/n, des d’on es treballa per la inclusió social dels infants i joves des de 1971. Essent una associació sense ànim de lucre el seu camí ens endinsa a la seva labor social i educativa. És ben explicatiu quan manifesten que els valors humans que inspiren la seva tasca són la Utopia, la Solidaritat, La Iniciativa i la Felicitat. El seu camí paral·lel a la continua remodelació del barri, fa que les relacions per garantir el moment evolutiu de l’indret sempre han estat en continua transformació. La seva importància li va fer participar a inicis de la dècada de 1980 al Consell Municipal de la Joventut.

El Centro Sociocultural 801, el Centre d'Esplai Quia, l’Associació de Veïns i Veïnes Sant Cosme i Sant Damià i el Grup Infantil Sant Cosme formen part de la Coordinadora de Temps Lliure del Barri de Sant Cosme.

En certes ocasions alguns camins d’algunes associacions es troben relacionades amb la nostra arquitectura, demostrant la petjada d’un temps passat, com és en aquest cas l’antiga ubicació del Grup Infantil Sant Cosme a la seva parròquia.