Identitat pota blava

Els pota blava o l’aviram conegut com Raça Prat presenta una coloració en el seu plomatge perdiuat, la cresta amb 5 o 6 puntes i les cuixes lliures de plomes i allargades amb un color blau pissarrós. La dedicació i esforç de la granja avícola Colominas i dels pagesos a principis del segle XX ha propiciat que la raça arribi als nostres dies. Malauradament, la història de la Raça Prat s’escriu a partir de la dècada de 1930, i pinzellades de finals del segle XIX. Però, la documentació escrita ens parla de les masies del segle XVIII amb capons del Prat, que ja els venien a la ciutat de Barcelona. Ànecs, oques, galls dindis, capons, galls i gallines són presents en els lloguers de les terres i cases, com mostra de la identitat i respecte al propietari. Durant els segles XVIII-XIX els obsequis i regals d’aquests animals va ser una pràctica recurrent i molt apreciada pels masovers deltaics. La història de la Raça Prat s’ha d’explicar a partir dels seus orígens com característica del territori no només com a la denominació genèrica determinada al 1987 per la Generalitat de Catalunya.

El Prat 1802, el seu propi Fuenteovejuna

Al llarg de la història del Prat hi han esdeveniments que marquen la unió conjunta de la població. El procés llarg sobre els delmes exempts és embolicat i ple d’anècdotes i processos judicials. Durant l’època moderna, els pratencs havien de pagar l’impost a l’església, és a dir, un deu per cent sobre la collita per mantenir la institució. El 1802 s’estableix el traspàs dels impostos de l’Església a l’Estat. Davant això, els pratencs tots a una es negaren a pagar, ja que consistia veritablement en tots els productes del terme municipal que existien. La crispació fou total quan el batlle va ser empresonat i poc a poc tots els regidors del consell, on les amenaces a la població s'incrementaren per part de la policia de l’Estat. Moment puntual de la història, tots a una, quan es produïren els embargs individuals als béns de molts pratencs, començant pels masovers, es negaren a l’entrega dels productes i dels impostos. L’organització pratenca es va iniciar amb la persecució i apedregament dels agents judicials. La desoladora guerra del francès iniciada al 1808 interromp aquest episodi.

Les bitlles al Prat

El joc de les bitlles es va jugar al Prat durant els segles XVII-XVIII, principalment arrelat a la plaça de la Vila. Malgrat l’origen medieval d’aquest joc, només és a partir d’aquesta època quan es té constància de la seva pràctica. El joc consistia en tombar cinc de les sit bitlles de què constà mitjançant tres bitllots des d’una distància predeterminada. Avui dia, és un esport federat i reglamentat, on a inicis del segle XX es va perdre la tradició, malgrat que excepcionalment s’han vist en diversos parcs la seva pràctica.

Cal Saio: 1974

Cal Saio, era una masia del segle XIX construïda amb pedres, majoritàriament de Montjuïc. La seva extensió de terreny amb 166 mujades va fer-li patir un procés constant d’afectació des de mitjans del segle XIX per l'augment urbanístic del Prat. El 1974, Cal Saio era enderrocada per la construcció de pisos i d’un polígon industrial. Els terrenys que ocupava la masia del segle XIX es situava entre els actuals carrers de Gaiter del Llobregat, Carretera de la Marina, Pare Andreu de Palma i l’avinguda de la Verge Montserrat. Més tard, ja a l’estiu de 1974 el ple celebrat a l’Ajuntament del Prat es denunciava les irregularitats del procés, ja que anteriorment a l’enderroc ja s’havien concedit llicències d’obres, malgrat existia una comissió investigadora. A més, es denunciava que alguns regidors formaven part de la comissió permanent per urbanitzar aquest sector del Prat.

 Fotografia extreta de la pàgina web d'Àlex Domínguez Monès. http://www.adm.cat/images/Cal%20Sayo.jpg

La pèrdua de Can Peixo Vell

La masia de Can Peixo Vell o la Torre de Mn. Amell va ser desfeta el 1957. La torre, que corresponia a una veritable fortalesa, va ser construïda amb pedra de la muntanya de Montjuïc i posseïa importants finestrals gòtics. Malauradament per l’afectació de les vies del tren, va ser derruïda durant l’alcaldia del Dr. Jaume Codina i Vilà. Es va garantir la protecció dels seus finestrals conservant tres al jardí de la Torre Muntadas i un al Parc del Fondo d’en Peixo. Actualment, no hi ha cap protecció i indicació d’aquestes restes patrimonials.

Encant al Prat de Llobregat

Durant el segle XVIII a la plaça de la Vila del Prat es venia en pública subhasta els béns d’un difunt o persona viva amb la finalitat de pagar els seus deutes acumulats. Conegut amb el nom d’encant, normalment es celebrava els diumenges i dies festius.

Escarxofa Prat com a identitat pratenca

L’escarxofa arrelada a les terres pratenques al primer terç del segle XX, des del Prat sortien vagons diaris abans de la guerra carregats d’escarxofes i enciams per al mercat europeu. Després de la guerra, ha anat perdent superfície dedicada al conreu, malgrat que existeixen al delta unes 500 hectàrees, principalment al Prat i Sant Boi. Es coneguda actualment amb el distintiu Carxofa Prat. L’exquisidesa de l’associació gastronòmica de Les Escarxofes del Prat promou aquest producte pratenc.

Camí de València

L’actual camí de València correspon a un vial creat al segle XIX, malgrat al Prat hi han traces d’altres camins d’origen medieval amb mateix nom. Aquest travessa els districtes de l’Albufera i la Bunyola amb la intenció de ser un camí ramader que connectava les fèrtils terres del sud del terme amb el pas de la Barca per anar a la ciutat de Barcelona.

1817: any de la sequedat i de robatoris al Prat

L’Hospitalet i Cornellà conjuntament amb el Prat, a l’any 1817, veurien com la manca de feina i misèria portaria al territori a una situació límit. A partir de la desoladora guerra del Francès (1808-1814) els pobles del delta del Llobregat patirien unes conseqüències terribles per al seu futur. La vila de Sant Boi s’organitzaria per a les famílies sense recursos donar-los un “xich de Salari”. Tota pobresa augmentà amb la sequedat que es vivia al camp, on els amos no podien donar feina per l’estat de la terra.

Els camps de blats no hagueren herbes per arrencar. Els masovers començaren a “fer-los olla” cada dia per sustentar algunes famílies més desafavorides. Molts pratencs començaren a treballar als diferents masos només per a la seva alimentació. La preparació dels camps en aquest 1817, es veurien afavorits per la pluja de l’any següent, i poc a poc, augmentà la producció agrícola.

Però la penúria, es veuria acompanyada dels robatoris en molts masos desolats i escampats pel territori. L’augment del pillatge a la ciutat de Barcelona per mossos treballadors del delta era una constant, on les detencions estaven a l’ordre del dia. Alguns masos no tornarien a ressorgir i els seus masovers emigrarien als pobles veïns.

Tromba i creença al Prat de finals del segle XIX

Més enllà de les descripcions científiques de les trombes marines, sobre aquestes mena de tornats, hi han casos ben documentats a la nostra costa pratenca. Però, una societat hereva de l’època medieval amb una mentalitat en creences diverses va crear al Prat diferents mites i opinions sobre aquests agents atmosfèrics al llarg del segle XIX i inici del segle XX. Les trombes o mànegues, són uns tornats que es formen sobre la superfície de l’aigua, que a vegades quan s’aproximen a la costa s’esvaeixen.

Al 1896, hi ha una dada sobre la concepció sobre les trombes d’aigua que van ser presents al litoral. Per l’existència d’aquest tornats entre les platges del Prat i de Castelldefels, els pagesos armats amb els fusells disparaven contra aquests, perquè creien que així es podien desfer. En poblacions entorn a la ciutat de Barcelona, els pagesos armats amb les falç sortien dels seus hàbitats mentre recitaven una mena d’oracions "màgiques" i el mossèn feia conjurs. Al Prat, era bastant comú en època moderna els exorcismes per prevenir les plagues i les males collites. Tant la utilització de la falç com del fusell es creia que podien tallar els núvols i frenar la tromba marina.

Guerra del francès: allotjament napoleònic i pota blava

Indubtablement, però ja bastant oblidada, la guerra del Francès (1808-1814) ha estat el conflicte que més penúria portaria a les terres del Delta del Llobregat. El 12 de febrer de 1808, les tropes franceses entraren a la ciutat de Barcelona amb la mentalitat popular que anaven a Gibraltar. Davant el pànic dels militars napoleònics, els governadors i els generals espanyols demanaven tranquil·litat. Els francesos van controlar les fortaleses de Barcelona, i després els pobles més propers, primerament l’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat, per part de la cavalleria francesa. Seguidament, van apoderar-se de totes les palles per a la cavalleria, primer a Sant Boi i després al Prat, Viladecans i Gavà.

Durant la totalitat de la guerra, el Prat va ser concretament la població que més va patir els costos, ja que va fornir de farratge (palla i herba) a l’exèrcit de la línia del Llobregat, i especialment a les tropes de Josep Manso de l'exèrcit reial. L’allotjament de la tropa francesa a les diferents cases del Prat sol·licitant llits i coixins per al descans, però era sorprenent l'estima per l'aviram pota blava dels masos pratencs per part d'alguns generals francesos.

Guerra, tribut i queixa al Prat de 1837

A la tardor de 1836, el delta del Llobregat era escenari de les primeres incursions carlines, amb el recolzament pratenc a les Milícies de voluntaris reialistes i d’Isabel II, un cop mort Ferran VIIè al 1833. Davant la indefensió i ésser un poble obert, el Prat davant les repetides ocupacions dels carlins, els pagesos principalment armats retornaren les armes a la ciutat de Barcelona fars de la lluita. La Diputació va imposar una multa però el perdó si retornaven al confrontar-se amb els carlins. Només l’església, la rectoria i el campanar seria fortificat durant el conflicte bèl·lic.

Les multes i les contribucions al Prat anirien en augment, on la crispació seria unànime al 1837. Diversos propietaris acusaren al consistori de forma anònima de la càrrega tributària: “¿Es posible que algunas autoridades subalternas cerca de la capital del Principado observen aún el despotismo de no querer poner al público las listas de los contribuyentes a los repartos de todas las clases de contribuyentes a los repartos de todas clases de contribuciones, ni las circulares que las superiores les han pasado, a pesar de haberlo reclamado algunos agraviados por el demasiado exceso del cupo que se les han señalado?”.

La rèplica no es va fer esperar, essent batlle del Prat Marcos Busquets i Tort, a partir d’un pregó reclamant a l’actual plaça de la Vila als suposats afectats la seva presència per aclarir el malestar. El secretari Lorenzo Prim escrivia: “Si tan persuadido está de ello haga este servicio a su Patria, no tema en publicar hechos y nombres de personas, pero guárdese de calumniar […] Reclame, como tiene derecho ante quien corresponda cualesquier exceso en el reparto, y no quiera sacrificar su fortuna poca o mucha en el pago de las multas, que con razón impone la ley a los autores de escritos injuriosos”.

Violència i terratinent al Prat del segle XIV

El procés de lideratge en terres que s’anaven colonitzant al llarg de l’actual territori pratenc va comportar les rivalitats i l’augment del poder feudal al delta del Llobregat. L’Illa de Banyols estava ben consolidada amb la propietat de Provençana –l’actual L’Hospitalet de Llobregat-, amb masos ben establerts des del segle XII, com el Mas Alegret, Mas Català, Mas Godai, Mas Moragues, Mas Godai o Mas Duran entre altres.

A mitjan segle XIV, el mas dels Duran a tocar a mar amb sorra com a propietat, sense cap cultiu d’importància s’anirà beneficiant de les incontrolades riuades amb l’aportació de nova terra. Es dedicaran a la compra del territori i a la ramaderia amb important inversions de capital. Amb 1387 tenia a la seva possessió una esclava de 25 anys en contraposició als esclaus majoritaris masculins de les veïnes masies. Però, la violència dels habitants de l’Illa de Banyols és ben present en la documentació i les baralles amb els veïns aniran en augment. La sentència de 15 lliures que hauria de pagar Arnau Duran al 1371 a Arnau Albereda del Prat de Sant Boi per la mutilació de dits serà testimoni de les rivalitats en un terreny que s’aniria teixint de propietaris adinerats i que poc a poc es convertirien en veritables terratinents.

L’aldarull de Sant Isidre al Prat de 1742

A mitjans del segle XVII, la immigració francesa al Prat es va agrupar entorn als sants metges Cosme i Damià. Per contra, els pratencs -que estaven una mica més arrelats- administraren sant Jaume i sant Sebastià com a contra per la iniciativa forastera. Però, amb la frenada dels occitans, els nous vinguts començarien a vindre procedent de l'interior de les muntanyes de Catalunya, on s’encarregarien de la capella de sant Isidre.

Des d'inicis del segle XVII organitzaren la festa del Sant Isidre amb un plantada de l’arbre de maig, balls a la plaça de la Vila i cursa de cavalls. En el cantó religiós, la processó era portada principalment per bovers, és a dir, per adolescents que havien estat pastors de bous. Al 1742, els dos bàndols enfrontats –per un cantó els naturals i per l’altre costat els forasters- a l’hora de portar el tabernacle del sant no es van posar d'acord; i per aquest motiu, el rector i el consistori van proposar que serien dos membres de cada grup.

Però, un cop es procedia a la processó amb l’església plena de gent, un grup en contra dels bovers forasters es revoltaren crispant a la població present. Seguidament, s’atura l'acte religiós i amb l’ajuda de les forces d’ordre de la ciutat de Barcelona empresonaren, no massa temps, alguns causants de l’aldarull. Sorprèn que molts dels encausats estaven vinculats a la política local del Prat o ho estarien més tard.

Caps de bestiar argentins a l’Albufera al 1902

L’anecdotari pratenc està ple de curiositats que marquen la seva història, malgrat que conformen pinzellades dins d’un altre context. A la primavera de 1902, una companyia anglesa volia iniciar la importació de bestiar argentí a l’Estat espanyol. En un primer moment, havia sol·licitat a la Companyia del ferrocarril del Nord a Galícia la construcció d’una rampa per al desembarcament dels animals. S’iniciava una nova via de mercat que en un primer moment anava destinat a grans capitals com Madrid i Barcelona, però, que comptava amb les queixes de ramaders i pagesos davant el nou mercat.

Els inversors anglesos van contactar amb l’Ajuntament del Prat per sol·licitar permís per a poder pasturar lliurement pel territori un total de 800 bous i 800 xais procedents de Buenos Aire. El consistori per l’escassetat de terrenys de propietat públic, es va posar en contacte amb Jaume Casanovas, per si era possible que el bestiar fossin a pasturar a les seves terres de l’Albufera abans d’ésser sacrificats.

Les exportacions de la ramaderia argentina van ser absorbides per Anglaterra sobretot entre els anys 1880 i 1902. En aquest moment, s’iniciaria l’enviament de carn congelada, malgrat la prohibició dels anglesos per possible febre aftosa, cosa que donaria pas als vaixells frigorífics més consolidats.

Principalment, la carn estaria destinada als mercats barcelonins de Sant Josep –Boqueria-, Born i Sant Antoni, i la restant als diferents pobles de la rodalia. El preu era uns trenta cèntims menys del que s’estava pagant, com a agraïment pel recolzament de la ciutat de Barcelona per facilitar el consum. Més tard, molts ramaders es van veure obligats a baixar els preus de la seva carn per competir amb la valuosa carn argentina.

Sant Cosme i Sant Damià al Prat del segle XVI: origen foraster?

Al llarg del temps, el Prat ha aglutinat el pas de multituds de persones i en certs moments hagueren grups que xocaren frontalment amb els pratencs ja instal·lats. Una generació jove que va crispar a la població pratenca van ser els procedents de l’Occitània. La creixent obertura de la ciutat de Barcelona al Mediterrani va coincidir amb una onada d’occitans -principalment-, sobretot homes joves, que es desplaçaren durant la segona meitat del segle XVI i inicis del segle XVII.

La presència pels carrers d’aquest jovent més pobre al llarg de la segona meitat del segle XVII, va ser considerat perillós en un primer moment. Les autoritats locals acostumades al control i repressió dels pratencs, no gosava d’actuar pel temor de les represàlies.

Amb la creació de la parròquia va fer sorgir una iniciativa agrupada en la creació d’una confraria dels sants metges Cosme i Damià al 1568. La rèplica i les diferències no es van fer esperar quan l’any següent els naturals pratencs van tenir cura de l’administració de l’altar de sant Jaume i sant Sebastià. Les rivalitats seran present en aquests moments, malgrat que les úniques manifestacions públiques eren les religioses. La veneració dels sants metges estava relacionada amb les epidèmies i infermetats tan recurrents al orgànic delta del Llobregat.

Divorci al Prat del 1400

Al llarg dels segles XIV i XV la documentació històrica sobre el Prat ens parla de primun vivere, que fa referència a les pensions sempre alimentàries assignades a mares vídues. Amb les unions matrimonials registrades a la parròquia santboiana, en molts casos els contractes o capítols matrimonials fan menció a discussions familiars, demostrant que estaven a l’ordre del dia.

No només eren pactes entre la parella o el matrimoni, ja que hi han casos de separació entre els pares i el fill hereu –on ja casat era impossible la convivència dins del mateix mas-. Però, a l’estiu de l’any 1400 a fi de tenir pau i concòrdia, Guillem i Maria Viader del Prat de Sant Boi decideixen la seva separació. A partir d’aquest fet és possible una aproximació històrica al mas Viader ubicat a l’actual Ribera en l’antiga jurisdicció de Sant Boi.

Les reparticions de les pertinences de la família ens menciona una riquesa agrícola impressionant, amb tres masos i terres diverses a Sant Boi. Destaca que Guillem Viader es quedés expressament tot el mobiliari a més de draps, utensilis de casa, bestiar i esclaus, a excepció d’un que estava fugit. Els dos juraren per Déu i els evangelis, amb la mà de cadascú d’ells corporalment tocats, que les seves possessions esmentades en la llista de pertinences eren estrictament seves sota càstig o multa. No només la documentació ens demostra les riqueses o pobresa de la pagesia al segle XV, si no les representacions o juraments en el segellament d’un pacte o renúncia.

Cal Saboia, prostíbul pratenc

Al llarg dels segles XVI-XVII hi han denúncies d’alguns pagesos pratencs als diversos bisbes, acusant als seus veïns de les immoralitats com la bruixeria, l’adulteri o la prostitució.

Parlar de prostíbul al Prat a l’actualitat és fer referència a l’actual Top Models, però ben conegut, a mitjans del segle XX, és la casa de pagès reconvertida coneguda com a Cal Saboia. Ubicada entre l’avinguda Anselm Clavé i el carrer Ignasi Iglesias, justament a l’entrada o sortida d’una vila, va fer trontollar l’ordre moral pratenc. Com a Bar Saboia des de 1931 estava registrat com a prostíbul. Les dones que hi treballaven eren de fora de la vila pratenca, essent molt famosa la denominada “la Mallorquina” que va arribar la seva repercussió i popularitat fins a la menció a diverses cites eclesiàstiques.

Durant la II República, moltes reunions clandestines escollien el prostíbul per la seva discreció on va ser un lloc de reunió per excel·lència; però ja a la Guerra Civil el grup anarquista del Prat es posicionà en contra i seria clausurat per exercir la prostitució i el joc.

Un cop acabada la guerra el franquisme, on ja proliferaven aquests centres a la capital de Barcelona, Cal Saboia obriria les portes fins al tancament al 1956, amb la prohibició oficial de la prostitució, malgrat que va perdurar fins a inicis de la dècada de 1960. Sectors conservadors i catòlics es posicionaren en contra del local on l’afluència de públic tant dels pratencs com barcelonins era impressionant. Sobretot va provocar molt aldarull el problema de les infeccions, i van ser molts sanitaris que avisaven dels contagis. La seva publicitat en els primers moments com a Café-Bar Dancin Saboya oferia “Servicio esmerado. Abierto día y noche”.

Pistolerisme al Prat (1919-1923)

El pistolerisme ha estat considerat un fenomen de confrontament entre la patronal i el proletariat. Més enllà de la ciutat de Barcelona que va aglutinar els majors incidents, a les poblacions d’entorn a la gran capital també patiren les repercussions i pressions d’un policia organitzada pel Govern Civil.

Al 1920, va ser enviada a la vial del Prat un cos policial per al control dels diferents obrers que s’anaven instal·lant al municipi. Principalment, el pistolerisme es va donar entre els anys 1919 i 1923, davant l’augment de l’afiliació de treballadors al sindicat de la CNT. L’anomenada Federació Patronal, a més de les pressions a polítics, finançava una onada d’atemptats contra els quadres sindicals i obrers. Per la manca de garanties constitucionals, va passar a ser quotidià les tortures, les persecucions, els desterraments i l’aplicació de lleis de fugues als militants anarcosindicalistes. La vila del Prat al 1920 tenia una mica més de 3.500 habitants.

Josep Marín, marxador pratenc

Ara fa 30 anys que el pratenc Josep Marín guanyaria el segon campionat d’Espanya de marxa atlètica a Saragossa; el primer al 1980 al Prat. Josep Marín Sospedra nascut al 1950 al Prat de Llobregat ha estat un dels principals atletes de marxa atlètica de l’estat espanyol. Va mantenir una gran rivalitat amb un altre pratenc, Jordi Llopart.

Aconseguiria ser subcampió del món al 1983 en 50 km marxa, on el mateix any a València va arribar a la plusmarca mundial de 3 h 40 min 46 s. Va participar als Jocs Olímpics de Moscú al 1980, i al campionat europeu d’Atenes de 1982 essent primer en 20 km marxa i segon al 50 km marxa. A la Copa del Món de marxa de l’Illa de Man va ser primer en 20 km marxa. També participà als Jocs Olímpics de Seúl al 1988 i a Barcelona al 1992. Ha entrenat als campions viladecanencs marxadors Valentí Massana i David Márquez. Actualment, és el responsable de la Real Federación Española de Atletisme del sector de marxa atlètica.